Yearly Archives: 2010

Després d’una molt ventosa nit, però amb moltes ganes de rodar, ens trobem a les 7:30 a Rosaleda uns quants penjats: Jordi, Kiko, Pedro Campeón, McConley, Gabi i servidora… esprerm a Siba… però no ve… trucadeta al mòbil per a despertar-lo, que no venia i se li havia oblidat dir-ho. Així que ens anem cap a Quatretonda on vindrà Dani sols (el company de Marines tampoc havia pogut vindre) i Rafa Tipotane que s’havia “rajat” pel vent i s’arrimava sense bici pensant que no aniriem nosaltres… jeje, a bona hora. Li fem tanta enveja que després va tornar a Olleria per la seva bici.

Comencem la ruta amb unes empinades rampes formigonades seguides d’un senderet tècnic que amb prou xamba es pot ciclar tot. Després la ruta continua per un sender que cresteja, prou trillat per les motos però que es pràcticament tot ciclable exceptuant algún escaló. Molt guapo. Després de fer algun tram més de pista tornem a agafar un altre sender xulisim, que no el deixarem fins arribar a Pinet. Aquest sender de pujada – planejada es molt xulo xulo, per dintre d’un tupit bosc primer amb visita a una sima i tot. Després passa per una part més pelada per algun antinc incendi però amb molt bona vista de Pinet. Dani va prou tocat, després descobrim que principalment per una incorrecta possició del sillín que s’havia menejat. Després de reparar-lo ja es va trobar infinitament millor.

En arribar a Pinet, Pedro ens aconsella deixar el track previst, ja que la senda que jo havia marcat seria tota d’espentar (ell si que la coneixia, al menys part). Així que canviem la senda per una pista que ens porta dalt de la serra de… ¿Molló del Sabater?. La pista es empinadeta amb trams de formigó però la vista recompensa d’aquesta serra plena d’avencs, simes i arbres diferents com sabines, abets, pins pinyoners. Una llàstima que estiga tan cremada, perque les zones conservades son una passada. Després d’una bona pujada passant pel costat dels bous que apareixen a les fotos arribem a la senda desconeguda que baixa cap a Barx.

La senda comença seguint una barranconada, amb una vegetació molt frondosa i diferent de la que tenim ací (les punxes que tinc a les mans son prou més doloroses que les de les arguelagues). Per la senda passen bous / vaques i estava una mica fangosillo de terra roja. Junt amb les pedres en punta i escalons una mica delicats, feien que la senda fora sols ciclable a trams. Després la senda abandonava la barranconada per anar pujant per la vesant de la serra, per una zona molt escarpada que juntament amb la frondositat dels matorrals no deixaven veure per on anava la senda. La zona era “prou ciclable”, però hi havia zones molt tècniques i perilloses que feien que no ho intentares en alguns llocs (menys Kiko, clar 😉 ). El paissatge era impresionant, molt escarpat i amb una fantástica vista al fons entre les parets del barranc.

Després la senda abandonava aquest barranc per passar pel Coll dels Cargols cap a Barx. A partir d’aci ja es podia ciclar tota la baixada encara que amb alguns passos molt tècnics i delicats, però millor que la zona d’abans. Molt guapo. En resum una senda molt xula per passar una vegada a veure-la però que no es adequada per a una ruta habitual, i menys per a la ruta Alcoi – Simat que jo volia clavar-la per ahi. Bo saber-ho.

Arribem a Barx a les 12:00 i anem a recuperar forces, a esmordinar… Com que era tant tard no hi havia cap grup més de ciclistes :-). Bocates de tortillonguinegre, cerveces, cocacoles, amanides, cacaus, cafeses… 6 € per barba preu redó. I ala, a seguir, que tenim “que tornar a dinar”. Ara ve una zona d’asfalt fins al Pla de Corrals, primer amb una pujadeta per la font de la Puigmola, i després amb tendencia baixadora, amb algunes dreceres, sendetes i alguna equivocació per retallar.

De Investigació Cuatretonda Barx de de Jordi C.

Després des del Pla de Corrals toca pujar de nou, per una pista prou xula, que va per dintre d’un frondós barranc i va guanyant alçada poc a poc. La zona està plagadisima de sendes que eixen a esquerra i dreta… hi haurà que investigar més per ací :). Passem per un albreg (Corral de la Bastida) i una zona recreativa (Caseta de Garbiel), i de nou abandonem la pista ja pel que queda de ruta. La senda es tota ciclable, però molt molt exigent perque continuament vas pujant escalons de pedra, molt xula. Està prou trillada per les motos, però no arribava a estar destroçada, supose perque no tenia excesiva pendent i per tota la roca. Està tot plagat d’altres sendes que ens creuem i que tindrem que investigar 😀 :D. Passem pel Coll de Torrella i pel Molló on s’invertix la tendència de pujar a baixar.

La baixada fins a Quatretonda es molt xula, no te maça pendent i es exigent perque has d’anar tota l’estona passant roques i escalons, com la pujada, però al contrari. Molt divertida, aquesta si la posem per a “ruta habitual”, ja veurem com l’enllacem. Acabem amb la mateixa sendeta que al principi, i a les 15:00 arribem als cotxes, perfecte, a l’hora de dinar. Trobem a Rafa que havia estat per la zona intentant veure si podiem trobar-se, i mira, al final ens varem trobar.

L’evaluació de la ruta per a mi ha estat molt be, falta depurar-la per a llevar la baixada del Coll dels Cargols i veure quina de les 1000 sendes que hi ha podem clavar, així que hi haurà que depurar-la. Però ja tenim en ment variants per a una pròxima sessió d’investigació… i ja sabeu, qui avisa no es traïdor, es AVISADOR!! 😀 😀

Buff, enhorabona si heu arribat fins ací… lap*t* que rajol!!

Més:

Pinet

Ruta

Cim del Benicadell

13 desembre, 2010

Brutal la ruta d’avui, i es que el Benicadell mai defrauda, i a més amb un tramet nou que no coneixia i pujada al cim, que feia anys que no anava.

La ruta l’hem feta 6 (Jordi, Victor, Siba, Alfonso, Bigot i servidora) i un xic del Matzem de Muro que ens ha acompanyat fins la Cava de Diego. Fresquet el temps a l’hora d’eixida, i curiosa l’inversió tèrmica: Feia més fret a Muro que a Alcoi, i més que al cim que s’estava de cine. Pujadeta xino xano per l’antiga carretera del port d’Albaida ara reconvertida en carretera de servei, i pujadeta per la senda de Fontanars, ara molt neta. Arribem a Fontanars (on esta el naiximent d’aigua) i en compte de seguir el camí que jo coneixia, fem una altra senda que puja directament a la zona de la Cava de Diego. Senda 100% ciclable si tens ous… durisima. He tingut que parar un parell de voltes a recuperar i un parell més degut a algunes roques molt relliscoses. Però val la pena.

Reagrupem i ens despedim del xic de Muro i continuem pujant, encara que la part pitjor que feiem per la pista ens la hem estalviat per la senda, i de seguida arribem a la senda, que com sempre, esta molt tancada i te algun punt estretet i amb una bona caiguda. Però poc a poc i anant amb compte em arribat prou ràpidament a la Cava del Benicadell, on no ens hem assomat per seguir fins al cim. Feia molt molt de temps que no pujava, i m’he sorprés, perque pràcticament tota la pujada es ciclable (dura, i amb prou pedra solta, però Alfonso i jo ho hem aconseguit ciclar tot). Ací hem arribat prompte, serien les 10:40 aproximadament, hem deixat les bicis a la zona de la caseta i pou, i alguns ens hem assomat al cim a peu… vistes increibles i espectaculars! Ja ho veureu a les fotos.

Tornem al lloc on estaven les bicis i esmorcem, i fem unes quantes barcelles amb els excursionistes que hi ha un fum. Coneixem a uns xics de Xátiva que també fan bici i ens passaran tracks de la zona de Quatretonda. Després “topabajo” molt orgásimc, deixant passar als excursionistes, que hi havien prous (incloent un arreplego de bolets per no mirar on tocava). La baixada brutal, brutal, brutal. En la pista Bigot tira directament a la casa del guarda mentres la resta fem la senda de la font, carreguem aigua i pujem a la casa del guarda a fer la senda de la Font Seca i la penya Benicadell, que també està neta i està orgásmica total.

Passem el coll i tirem cap a Beniarrés, on Bigot i jo ens despedim de la resta. Ells s’en van a fer el track previst que tira a fer una trialerilla més cap a l’Orxa i com que jo no vull arribar tard i Bigot ja ha fet prou, retallem per pista a Beniarrés i ja pel track previst a Muro, on arribem a la 1 menys 10. Una maravella.

Més:

Fotos de Jordi C.
Fotos de Ruben
Track

Ruta agermanament Alcoiana – Alteana

13 desembre, 2010

Doncs nosaltres també ho hem passat molt be avui, amb algun petit problema mecanic i alguna retirada prematura.

S’em juntat una nombrosa colla a la Font dels Patos a les 8 del matí, comptant 13 Alteans, uns bon grapat d’Alcoians (jeje, ara no recorde el número i segur que oblide a algú: Jordi, Alfonso, Miquel, Mike, Raul, Nando, Oscar, Victor, Narxo, Kiko, el cunya de Jordi (Pep?) i servidora), i 2 o 3 (no se quants eren realment) Torrevelleros. Omplim la Font dels Patos a fer-se cafesses.

Abandonem la Font dels Patos i pujem al xiringuito a deixar els cotxes, i després d’algun “apanyo” d’última hora (Raul sense casco i Natxo “norodemai” amb el disc fluix), aconseguim eixir una mica abans de les 9. Com que som tanta gent, anem a fer una ruta “mixta” sense grans animalades, així que tornem a la Font dels Patos, Barxell i Caminet de les Cabres. Ací Nando i una de Torrevella tenen un enganxó de manillar i s’en van els dos a terra :-P, però sense conseqüències greus. Hi ha una mica de fang però tampoc es excesiu. Fem un poc de carretera i entrem per la urb. de Montesol per a evitar el tram de pista enfangat. I en aquest moment comença a ploure. Després de que parem alguns a posar-se el xubasquer, en 10 minuts ja no cau ni gota…. alaa…. altra volta a llevar-se’ls.

Comencem a pujar cap a dalt de Sotarroni, xino xano tirant a fortet… que aquestos alteenses estàn forts de collons. Jo “intente” anar per davant, ja que porte un “gualquitalqui” i Jordi tanca el grup amb un altre. Ací no se que passa amb els de Torrevella, que ens abandonen i s’en tornen per carretera cap al cotxe. Be, la resta seguim, ens reagrupem al diposit d’aigua… “estem tots?, si val, seguim”… Arribem dalt de Sotarroni i comencem el Supercross…. i comence a pensar que no havia vist a Mike. Mecagon la llet, gualqui a Jordi… “Està per ahi?”… “Ostia, no… fa rato que no el veem”. Merda, intentem trucar-li per telèfon però no hi ha cobertura. Per sort, al cap de poc arriba Mike dient noseque del pare de les cabres 😀 😀 😀 😀

Res, seguim, Supercross (crec que amb algún rebolcó d’Oscar i Mike quasi “passa” literalment per damunt seu, al menys la roda s’havia quedat tatuada al maillot), pisteta migfangosa i a les 11 arribem a la Font de Mariola, on fem la parada per esmorçar, amb ví inclós. Recapitulem per a elegir la “millor” ruta, i com que tot no donaria temps, deixem la Cava per a un altre rato. Així que pujem cap al Mas de Prats per la part “de darrere” per a fer la Txeca, que ara es fa quasi “del tiró” gracies als últims arreglos (i l’antic escaló ja ha desaparegut). Fem el PR per a evitar Capellans, i el terreny està molt, molt relliscós. Ací Raul perd una de les pastilles davanteres del freno V… :-O :-O, així que te que fer la baixada a peu i retirar-se per carretera cap al Baradello… una altra baixa.

La resta fem el barranc del Cing, sense problemes però parant a deixar passar a la gent (be, tots, tots, no 😛 ), que en pujaven uns quants grups. Els escalons del final ja sense cap tipus de problema i uns quants els han fet, algún que altre amb esglai (susto) inclós. Eixim a la carretera on el cunyat de Jordi tira cap a Alcoi i la resta cap al Preventori. Mike ja ha tingut prou i està tocat, així que es retira per carretera, i la resta tirem a fer el Castellar. Pujadeta exigent per la senda, reagrupació i alaaaaa… la baixada final del Castellar amb la que tots han quedat encantats de la ruteta (i nosaltres també).

Fi de ruta per carretera (l’entrada al Baradello pel bancal podria haver sigut un infern). Jo em retire momentaneament a casa a arreplegar a Raul, Nuria, Neus i Althea i al xiringuito a fartar, on els que no es quedaven a dinar ja s’havien retirat. “Taulà” de 21 comensals, i el xiringuito a parir, quasi no cabiem i el soroll de la gent era maça gran. Menjar, cerveces, anèctodes, rises i hereberos per a acabar la jornada “betetera” amb un bon somriure. Crec que tots ho hem passat la mar de be. La pròxima “arrejuntamenta” estem pensant en fer-la per Aitana ;-).

Més:

Videocrònica ruta Alcoi – Casa Tàpena

22 novembre, 2010

Ací teniu una video crònica de la ruta, feta el 20-11-2010.

Track de la ruta

Alcoi – Onil

Ruta

Fontipark – Gamellons – 3 Pinets

8 novembre, 2010

Doncs si xicons, es una ruta que mai, mai defrauda. I avui com no podia ser d’altra forma, hem quedat tots encantadisims!

A les 9 en punt estavem eixint des de Benixama Gabi, Mike, JR, Dani, Raul, Kiko i sevidora. Avui per a evitar sorpreses, hem deixat els cotxes dintre del poble, davant de la Cooperativa, i així estaven vigilats. La temperatura estupenda, encara que més endavant ha fet una bona caloreta. Hem començat pujant el tram d’asfalt, pista, sendeta, la pista del barranc del Pou de la Neu i l’altra senda d’espentar fins a l’Alt de Rita, que l’han netejat i ara es cicla millor (es pot ciclar tot en quant es passa el tram de Z). Després alberg de Rita i protessions per a fer el barranc del mateix nom.

Tirem davant uns quants per a veure la baixada de l’escaló de Rita: Kiko sense despentinar-se i ho fa per les dues bandes. I increiblement Mike avui ha fallat i no ha pogut baixar l’escaló… supose que per la presió del públic present i el fotógraf 😀 :D. Coses que passen. Continuem baixant i la passarela de madera està esvarosa de collons, però amb la bici es passa be… no tant per als que passen a peu que està prou més relliscós.

Seguim sense incidents, Font de la Duenya, caminet, pista, caminet, pista i… tachaaan: Fontipark. Brutal, com sempre. Hem disfrutat tots com enanos i per la meva banda he botat totes les passareles i pins que hi ha, sols m’he deixat els dos dobles i els “opcionals”, més que mai, i a més sense cagalera. I es que mai es sap com es troba uno. Kiko com no, s’ho ha berenat tot tot tot, inclós els dos del final. A les fotos podeu veure la volada que s’ha pegat en el que passa la pista… i el cabró ho fa fàcil!!! que suavitat.

Acabem Fontipark, pisteta i caminet de la rambla (crec que te un nom, l’he vist en algún track d’internet, però no m’en recorde) fins a l’Arcada i cap a la Font del Nano a esmorçar. Després de la menjadeta, toca pujar… JR no es troba molt fi així que a patir una mica. Passem la Font de Gamellons i com que anem prou be de temps, propose anar a buscar el Alt dels 3 Pinets per a fer la baixada final apoteòsica per a la gent que no la coneix. Així que pujem pel camí de la esquerra, el que passa per baix de les penyes. Collons, que xulo que és, no el recordava perque últimament anem sempre per l’altre. Tots hem coincidit que aquest, a banda que hi ha que espentar un parell de trams, és menys dur que l’altre.

Arribem dalt i esperem a JR que ha pujat prou tram espentant, baixem al Refugi de Gabi… vull dir… de Castelló, i a pujar de nou. Per a no fer maça dur el tram final, decidim pujar per la pista en compte de la senda del Coll de Llops, i d’axavo la pisteta també, esta empinada de collons en alguns trams, formigonats i tot, però al menys te zones on descansar i no es fa tan dura (ni xula) la pujada com per la senda.

Per fi arribem al Alt dels 3 Pinets, fotos varies, protessions, comentaris, … i ala, a disfrutar de l’última baixada!. Que canya, es xulisisisma.

Crec que hem disfrutat tots moltisism, a banda d’algún rebolcó sense importància i algunes rampes a les cames, hem arribat sense més incidencies que alguns xillits meus típics. A les 2 arribem als cotxes suats però contents :D… Per cert, li havia deixat unes ulleres a Jose…. i podeu veure a les fotos com han quedat, després d’algún revolcó amb les ulleres a la butxaca :-(… Jose, que le has hecho a Beneixama?

Ala, fi del rajol.

Fotos.
Track.

Aitana

Ruta

Pase de diapositives:

[mudslide:picasa,0,Ruben.Kona,5536498236951683345,512,center]

Cartell

5 novembre, 2010

Crònica de la Transmontcabrer

30 setembre, 2010

Ruta feta el 29-11-2009

Be xicons, ruta 10 petadora total… molt guapa amb moooltes sendes, molts camins, fonts i paisatges impresionants. Jo he acabat sorprenentment be, però l’aigua al final m’ha fotut prou i he acabat xopat i gelat, així es que m’he escaquejat el tram final de Jordi “Gormaig – Gormaget – Renfe” i he tirat directe per a rentar la bici a la gasolinera abans de clavar-la al cotxe. Al final ens em tornat a veure a RENFE, amb Siba, Oscar i Jordi que hem sigut els que hem acabat en Alcoi, més Alfonso que ha tirat al eixir a la carretera cap a Cocentaina.

De Transmontcabrer

La ruta l’hem començat 11 sofridors i poc a poc han anant despenjant-se. Hem eixit i tot cap a dalt, primer al Barranc del Cing per el “desviament” que han fet al assagador els de les obres de Serelles… 1ª petació…. Barranc del Cing cap al Mas del Barranc i Garrofero, 2ª petació, després per l’assagador cap a Mariola, 3ª petació en pocs km… així ja veurem on arribem.

La cosa es suavitza, entre cometes, i Font de Mariola… i comencem a marejar la perdiu… tirem cap al Camping i pel más del Parral tornem a eixir a la pista principal per on pujem ja fins la Foia Ampla. Tirem per dintre de la Foia per la senda cap a la Cava però sense arribar, i que resulta ser més ciclable del que em pensava. Després per la sendeta fins el Coll de Saleretes, on comença la 1ª baixada del dia.

De Transmontcabrer

En aquest punt i després de diversos canvis de temperatura fred – calor ja no hi ha canvi: fa un fretorro que talla el pixorro amb molt de vent. Aixi que ens despedim apresuradament de Nando que es retira en aquest punt, proteccions i canvi de roba i ràpidament cap a baix. En quant ens resguardem del vent, la temperatura millora, i per la senda aquesta molt divertida arribem al Racó Llobet i baixem una mica de pista per a buscar la Fonteta del Xop. Menjem una mica i jo tinc la panxa prou xunga de flatulències, menys mal que la parada em senta de p.m. i puc buidar els sobrants gaseosos per dalt i baix.

Després de la paradeta, proteccions fora i continuem baixant cap a la Font de la Boronà per pista amb un parell de desviaments per senda molt xulos, i…. s’acabat el que es donava. A pujar de nou, per la pista de la Boronà cap al Más de Llopis. Crec que en aquest tram ha hagut alguna baixa més. I d’ací de nou cap a dalt, Coll de Saleretes (ostia, si estavem ací mateix fa un ratet… jeje), i ala, a pujaaaar…. tirem cap a la Font del Pouet creuant-se amb una caterna d’excurionistes, i seguim fins al Pic de Montcabrer, que també estava prou concorregut. En aquest punt he tingut la meva mini-pàjara i les forces començaven a faltar-me, menys mal que després m’han tornat i he acabat perfectament.

De Transmontcabrer

Abans d’arribar dalt perdem 3 components més (Polit i dos més que no recorde el nom). De de dalt de Montcabrer les vistes son fabuloses, hi ha moltisima visibilitat i es veu el mar… i ostras, l’Albufereta, València i les muntanyes de la Calderona… Vaja… i cap a l’altre costat… Merda!!… l’aigua que veiem com s’aproxima, estarà cap a Onil o una mica més lluny. Be, de totes formes feia un fretorro i aire acollonants, així que la parada ha sigut minima, per fer fotos posar-se les protección i poc més.

Cap a baix, cap a les Penyes Monteses i veiem com la pluja va aproximant-se prou ràpidament, aplegant al nostre punt mentres creuem la zona de pateo de les Penyes. Per sort, al principi la pluja es prou minsa, però ja no pararà fins al final de la ruta. Per la meva banda, he aconseguit baixar el primer escaló, que encara que no era difícil, el tenia ahi atrancat. Ala, a sacoooo cap a baiiixxx que ve plovent. Sense més incidents i sense que ningú passe el doble escaló xungo de baix (Alfonso ho ha intentat però sense aconseguir-ho), continuem fins al encreuament on tenim que tirar cap a les Fonts de Julià i els Bassiets. Ací perdem l’últim component que no acabarà la ruta…. Toni crec que li diuen.

De Transmontcabrer

La resta tirem per el caminet de les Punxes i les pedres comencen a estar prou relliscoses però la pluja encara es prou minsa. I res, arribem al Barranc del Carrascalet, Barranc de Prats i trialera Txeca amb el handicap del relliscament de pedres que fa que algún pas que de normal es sencill, siga una mica… espeset. Fi de la trialera Txeca i a pujar de nou cap al Coll d’En Sabata i inici de la Putisenda +. Oscar i Siba tiren davant a filmar-nos a la resta i ala, anem baixant que la pluja comença a caure amb més força. Sense cap incident acabem la “plus” i tirem cap a la normal, però abans fem una paradeta per pegar un mos ràpidet que les forces estan mivant i encara queda troç.

La Putisenda normal la fem amb prou més pena que gloria, ja que ningú aconsegueix baixar la “trialera”, que estava moooolt esvarosa. Després a la Font de Serelles però sense parar, eixim a la pista i a pujar de nou cap al Mas de Talecó de Baix. La pluja es ja prou forta i jo comence a estar calat i gelat. La resta es la baixada cap a Capenal i de les Putetes, on contra tot pronòstic hem baixat quas tots l’escaló de baix (menys Oscar), i encara que estava relliscós, era pitjor intentar-ho a peu. Finalment eixim a la carretera a l’alçada de la rotonda, on Alfonso es despedeix, i per carretera arribem a Gormaig on jo he seguit recte per la carretera i els altres tres sofridors a enfangar-se una mica més. Paradeta en la gasolinera del Vidal a rentar la bici i a RENFE a carregar-la al cotxe i despedir-se de la resta que acaben d’arribar.

Xotillada Alcoi – Simat de Valldigna

30 setembre, 2010

Ruta feta el 7-12-2009

Ruta xulisima entre Alcoi i Simat passant per algunes de les serres ja conegudes per nosaltes i per altres indrets desconeguts però fantástics, amb unes bones vistes i rampes. La ruta finalment ha sigut prou menys dura de lo previst, de 2000 mts de desnivell percalculat, finalment en ha tingut 1570 mts, i menys mal per a alguns. En total, 76.77 km fins a Benifairó, amb km de GPS que seràn uns 83 reals aproximadament. El comput de temps ha sigut de 9 hores i mitja, de les quals pràcticament 2 parats sense comptar la paradeta a dinar a Quatretonda i la cerveceta final (al menys per al meu GPS). Per a dos dels integrants ha sigut una ruta ciclistica, i per a un altre ha sigut “duatlón”, i no se si finalment guanyaran els km a peu o els km ciclant :-P… En aquesta ocasió, a banda del rajol de la crònica i les “afotos”, hem fet unes bones filmacions entre Siba i servidora per a fer un “montajillo” videoreportatge amb tota regla.

La crònica ha sigut més o menys així:

Pocs minuts després de les 8 eixim rodant des de l’estació Siba i servidora, dirigint-se per la via verda fins a Muro on s’em clavat al senderet de la Font del Baladre. La frescor a aquestes hores del matí i cosera cap a baix es deixa sentir, però el dia te una pinta estupenda i poc a poc va enfilant-se el sol i caldejant l’ambient. Arribem a la Font del Baladre una mica tard per a l’hora que teòricament ens deviem trobar amb Karim, però mentres comencem a llevar-se capes de roba, veiem com el tren passa direcció a Alcoi… així que ja no anem tard. Des de la Font del Baladre i seguint el recorregut de la marxa de Muro al revés, anem pujant cap al Pla de la Codolla empenyent la bici a trams, ja que a banda de la part inicial, encara que el camí era teòricament ciclable, era durisim, amb molta pedra solta i no voliem cremar-se tant prompte amb tot el que ens queda.

Arribem al pla de la Codolla cap a les 9:30, i sense rastre de Karim… però mirem per la pista per on tenia que vindre i el veiem a la llunyania buscant amb el GPS del mòbil el punt de trobada. El retrás havia sigut per lo dura i pedregosa que era eixa pujada des d’Agres, però finalment entre el retrás del tren i el nostre, s’em trobat a la mateixa hora… ni fet a posta. A partir d’aquest punt comencem a baixar per pista fins arribar al port d’Albaida on buscarem com creuar l’autovia. I ho fem per un grandissim tunel del barranc de la senda de Fontanars, petita remontada fins a la senda, i a correr. Feia temps que no passava, però la senda està tan xula com sempre, però més neta, ara ja no t’arrapes tot. Arribem al Corral de Diego i nova despullada de capes de roba que cada vegada fa més caloreta. A partir d’ací vindrá una bona baixada.

Primer per pista “en bon estat”, i després per pista ampla, llisa i pestosa de la Font Freda, anem dirigint-se a agafar el sender del Castell de Carrícola, que també ha sigut netejat així que les nostres cames estan de moment salvades de punxades. Arribem a la Font del Melero, i ara per pista anem deixant a la nostra esquena el Castell de Carrícola i anem dirigint-se cap a Otos (molt al nostre pessar deixant un parell de sendes amb molt bona pinta que es deixen caure cap a Carrícola). En una estona arribem al asfalt i en baixada a Otos en pocs minuts. Des d’ací, fins a creuar per complet tota la Vall d’Albaida i començar a pujar la serra de Lluxent els camins principalment asfaltats s’alternen amb trams de terra i creuaments de rierols, tot sense maça desnivells.

Després d’Otos passem per la Pobla del Duc, i en arribar a Quatretonda decidim que es hora de menjar alguna cosa. Així que després de preguntar i buscar algun bar obert, ens anem al Bar Astur on ens atenen de maravella (bicicletes a un garaix, bocates de tamany considerable, cacaus, ensalada, cerveceta, gassosa, cafenet, total compte redó: 5 leuros).

Després d’aproximadament mitja hora d’homenatge gastronòmic, son les 12:45, reprenem el camí, fent una nova parada per llevar-se una vegada més roba… ara ja estic com en ple estiu, la samarreta interior de “culmacs” i pantaló curt… pareix estiu, increible. Seguim el camí a Lluxent en passar-lo ja comença la pujada dura de la jornada cap a la Serra de Lluxent; i el calvari de Karim. En quant la cosa s’empina comencen a agafar-li rampes (“calambres de levante”, vamos), així que a partir de les primeres rampes, “valga la redundansia”, Karim fa pràcticament totes les pujades restants fins a Simat a peu. Així que a partir d’ací la ruta consisteix en pujar Siba i jo davant… i esperar als alts i encreuaments a Karim.

La pujada es telita marinera, no ja per la pendent sinò per l’estat de la “pista”, plena de lloscos de tamany important, solts, agafats, grava, arena,… que fa que en més d’una ocasió també ens toque a nosaltres espentar una mica. Així i tot, lo desconegut del paratge i les impresionants vistes al nostre voltant i lo divertit que es el camí fan que siga molt divertida i agradable.

En arribar al primer replá de la serra Siba s’en adona que te problemes mecànics: la roda de darrere comença a quedar-se-li frenada. Veiem que es cosa del buje XT… i es la segona vegada que li passa el mateix… tement que la roda acabe quedant-se totalment bloquejada com la volta anterior, Siba tira davant i jo em quede a esperar a Karim.

Per fi, arribem al punt més alt de la pista, a uns 700 mts sobre el nivell del mar i comencem a baixar cap a Barx. Per a no fer tota la baixada per pista, propose a Karim fer el senderet que tenia marcat (el que varen gastar per a un Open XC de la Comunitat), i ell diu que com baixant no hi ha problema, que tirem per la senda… però clar, la senda no es tota de baixada, te alguns repetxons i pujadetes, i de nou les rampes fan que s’endarrerisca molt. Truque a Siba i ell ja ha passat Barx i quedem per a fer l’última baixada per PR, ja que pareix que la roda aguanta… frenada, però aguanta. Al cap de prou estona… no se quant, però prou…

Per fi arribem, ens trobem justament al final del port de carretera i comencem a baixar els 3 el PR (GR realment) final. El camí es una succesió de Z, un antic camí, prou técnic, tancat per la vegetació, amb pedres en punta i creuat continuament per una tuberia que fa que no pugam agafar-li la seguida cicladora. Així i tot està divertit i podem anar practicant la tècnica d’alçar la roda de darrere per a encarar les corbes, amb prou éxit en alguna ocasió. Així i tot, tots tres acabem amb algún rebolcó: el meu eixint de morros per davant, per sort no m’he fet absolutament res, però he caigut de boca damunt d’uns pedrolos grans i haguera pogut ser prou greu. Siba també ha besat terra amb resultat d’un rascalló a la cadera i un bon tall a la cama, però tampoc excesivament greu. Aquesta baixada crec que també ha sigut 100% patejada pel tancador del grup. La part de baix ha sigut més divertida, forta pendent amb S i pedra solta… sssssxxxxssss… fi de la senda.

Últim reagrupament i per pista i asfalt cap a Simat. Fotillos al convent, cerveceta i acomiadament. Karim s’en va cap al cotxe que estava en Simat, i nosaltres dos un kilometret extra a Benifairó amb sorpersilla final per passar un nou rierol. Hora d’eixida d’Alcoi: 8:05, hora d’arribada a Simat: 17:00, a Benifairó: 17:33. Les cames en perfectes condicions i no maça cansats, res comparable per exemple, amb la Transmontcabrer de la setmana passada, un XOLLITOOOOO!!!

Crònica de la ruta Carrasqueta – Penya Migjorn

30 setembre, 2010

Ruta feta el 11-9-2009

Tot ha començat a la Gasofalinera de Galp on s’em reunit Jordi C., Roberto, Javi, Natxo, Polit, David, Oscar i servidora. Després d’un ràpid cafenet cap a la Carrasqueta on començava l’aventura. Arribem a la eixida de sol i la veritat es que feia rasca rasca. Al fons ja es veia el nostre destí, la Penya Migjorn, que pareixia estar ben a prop a pessar de trobar-se “atomalpolsaco“.

Per a variar una mica i no fer la “tipica” pista Vivens, Jordi havia ideat algunes variants, molt guapes però que ens fan acumular els primers metres de desnivell, ja que alternaven les baixades i pujades. Així i tot, valen la pena les dues, la primera per arribar al Mas de Nino (o de Don Francisco segóns el mapa mirat) i una altra baixa – puja a mitja pista de Vivens.

Al poc de temps arribem a la rampa de la Martina i xino xano xarraeta “en mano” (es que rima :-P) anem pujant. Primera paradeta a mirar el paisatge i a seguir per la pista, desviament a fer un tramet de senda i de nou a la pista que pareix que no acaba mai i que va arrimant-nos cap al Migjorn.Finalment passem la baixada de Tibi i després d’un bon repetxó arribem al Cabeçó Redó on s’acaba la pista i comença el “bicimuntanyisme“.

Primer amb una bestial baixada que ningú se la ha fet sencera. Amb aquesta baixada Javi ha trencat la pata del canvi :O :O… No porta pateta de recanvi així que l’apanyo consisteix a posar-li la cadena fixa, a pesa de les meves advertències de que no funcionaria. I efectivament no funciona. La raó es que la suspensió al comprimir-se destensa la cadena que tendeix a baixar-la cap al pinyo petit i acaba eixint-se. Així que a partir d’ací li ha trucat espentar totes les pujades i deixar-se caure en les baixades. Després de la bestibaixada toca la bestipujada, bicis al coll i cap a dalt. Així un parell de voltes fins arribar al coll del Migjorn, just baix del pic.

Des d’ací el cartell indica 15 minuts al cim. Així que sense pensar-ho maça, bici de nou a l’esquena (al final, si te la col·loques be, es com portar una motxilla de travessia :-P, 15 kilets a l’esquena). I poc a poc, amb els “bessons” ben carregats hem anat pujant fins arribar al cim: 1235 mts i son les 11:30. Després de l’esmorçar comença la baixada després d’haver desestimat una de les possibles baixades per ser maça bestia (un parell d’excursionistes que baixaven per ahi, anaven tot el rato en el cul per terra de la pendent). Així que fem l’altra baixada, primer per un tram prou tècnic amb final apoteòsic de rampa empinadissima de pedra amb escaló final (sols 3 baixen aquest pas: Jordi, jo perque anava seguint-lo i Polit).

Després entronquem amb el camí “normal” que ve del Coll del Migjorn i cap a baix. La baixada es brutal, trams ràpids, trams d’escalons, trams de roca, trams de pedres soltes, molt divertida i prou llarga. Veiem uns quants grups de cabres salvatges (Crec que son “arruis“), impresionant!!, hi haurien més de 50 exemplars en alguns grups que anaven creuant la serra per tot arreu… Hem intentat fer alguna foto, però no es veuen maça be.

La baixada continua fins creuar per primera vegada una pista, i Javi tira per la pista per anar sense canvi, Oscar per acompanyar-lo i David per anar amb la rígida i tindre els braços destroçats… David, con estas rutas no llegas a enero, jeje. La resta fem un tram mes de senda molt guapa i arribem a una altra pista. El primer enllaç que tenim que fer ací no existeix (coses de les ortofotos), així que tenim que continuar per la pista i fer un petita volta per retrobar el track perdut i retrobar als “pisteros”. Quan els, trobem Javi tira pista avall fins a trobar Xixona on finalment aniran anat a arreplegar-lo. La resta a seguir, que encara queda.

Planejem una mica i trobem la nova sorpresa: El camí que tenim que seguir fa una pujada tremenda, segueix una conducció d’aigua. Menys mal que es molt poca distància i de nou podem ciclar en pocs minuts, anem seguint una tuberia soterrada que ve de la Font del Roset.

En aquest tram es on Roberto amb mala sort cau per uns blocs que hi ha al camí fent-se prou mal, però encara haguera pogut ser pitjor, pels costats hi han ferros rovellats. Pareix que no ha sigut molt greu: cara una mica magullada, turmell i muscle i el que més por fa es el mal a les costelles que s’ha fet amb el seu braç. La resta de la ruta la fa prou dolorit en aquest punt fent que li moleste la respiració (m’alegre que finalment no ha sigut res).

De nou el lloc per on tenim que baixar per arribar a la font, sembla un precipici a les corves de nivell dels mapes GPS, així que seguim la pista en compte del track, però a banda d’eixir a un paratge impresionant just baix de les Penyes del Roset, no podem seguir perque es perd. Així que a tornar i a seguir el track, que finalment es menys del que pareixia encara que no podem ciclar la part inicial.

Font del Roset… a penes sense aigua a l’aixeta 🙁 així que no podem recarregar els camellsbac. A seguir que encara queda lo pitjor. Carretera, pista i de nou senda per a anar al barranc de la Llibreria amb trams d’espentar però la majoria ciclable. Arribem al barranc i seguim per la senda de dins del barranc amb la mateixa tònica: ciclar prou i algun tramet d’espentar.

A la Font de Gorgollobos, vaja nom, una bassa amb aigua hi ha, però no hi ha font on carregar l’aigua i a mi se m’acaba en aquest moment el “camellbac“, queda la “superpujada” final, que es dura de collons, però finalment menys del que jo em pensava (sols la coneixia en sentit contrari). Pensava que hi hauria que espentar tota però sols un tramet de lloscos, la resta es tota ciclable (empinada de collons però ciclable).

Per fi arribem dalt de la cresta de la Carrasqueta… amb Natxo i Roberto una mica apajarats, però res greu. I pensem que ho tenim tot, però no… la pista de la cresta que va tot el rato per dalt de la carena es fa eterna i te pujades i baixades continues (més pujades que baixades)… així que tardem més del previst en arribar als cotxes a les 14:30, cansats però amb una somrisa de orella a orella (be, tots no ho se, però jo al menys si).

Dades de la ruta: 36 km i 1350 mts de desnivell acumulat aproximadament. Temps total: 6 hores i 9 minuts dels quals quasi 2 parats.

Be, i enhorabona si has arribat fins ací del rajol de collons.

Perfil:

Ruben

BTT Pirineus Agost 2010

3 setembre, 2010

Crònica de 3 dies de BTT en el Sobrarbe, en Aínsa.

Be, he tardat però finalment he pogut treure una mica de temps per a intentar redactar un rajol – crònica dels tres fàntastics dies de BTT que varem passar al Sobrarbe. Primerament donar gracies a la Penya el Rot per haver-nos acollit a un viatge que havien planejat ells. Gràcies a Zam, Jose, Vicent i Octavi per compartir amb nosaltres l’aventura. Donar també gràcies a Jorge Jorf per haver-nos aconsellat les rutes i haver-nos fet de guia en la tercera d’elles. També a tota la gent de GPSPirineos.com per compartir amb tot el mon aquelles maravelloses rutes. I ara comença el relat.

Per Oscar i per mi l’aventura comença el dimarts dia 10 d’Agost que eixim d’Alcoi per a trobar-nos amb els Roteros de camí a Ainsa. La idea era trobar-se a Sagunt, però al anar per l’autovia de Terol resulta que no passavem per aquesta àrea de servei. Així que després d’unes telefonades, ens trobem a un baret de camí a Terol, on esmorcem tots ja junts i tirem cap a Ainsa. Després d’unes quantes hores, arribem a dinar al nostre destí, i comença el festival gastronòmic que va acompanyar totes les rutes diaries. Així que després d’una bona fartada, anem al Alberg Mora de Nuei que es un lloc altament recomanable per a aquest tipus d’events: lloc barat, molt xulo, nou, en ple centre del poble i amb un bar incorporat on poder fer-se unes cervecetes i sopar a base d’amanides i tostades o bocates variats i la gent que ho porta es encantadora. L’única pega que li podem trobar es que les bicis les teniem que guardar a un local una mica lluny del lloc, però com que sempre agafavem cotxe per a aproximar-se, tampoc va esser un problema gran. Com que en total erem 9, al alberg ens varem agenciar una habitació de 10 on estar tots junts i compartir sorolls i olors nocturnes 😀 😀 😀 😀

Ací es juntem amb la resta d’Alcoians que venien de fer les Mines de Liat i altra ruta per la Vall d’Aran: Jordi, Dani i Rafa “Xore”. Després de les presentacions inicial dels que no es coneixien, paseig per Ainsa i visita a Jorge Jorf que jo encara no coneixia. Molt bona gent que ens va a consellar, donar mapes, marcar rutes i variants. Una maravella. La tònica del bon rotllo i les rises va esser la que va dominar tots els dies d’estància.

La tònica diaria era comprar menjar per la vesprada per a preparar-se uns bocates de mitja ruta (normalment 2), preparar els bocates, fer-se unes cerveces i buscar lloc per sopar. Després al catre que hi havia que matinar. De matí normalment a les 7 sonava el despertador i mentres s’alçavem, preparavem, menjavem, anavem pels cotxes i al començament de la ruta, soliem eixir a pedalejar entre les 9 i 9:30.

Ruta 1: Mirador d’Ordesa.

Aquesta ruta es la que hi ha posada a la web de gpsprinieo amb aquest nom, però Jorf ens va sugerir algunes millores per a fer-la una mica més llarga i endurera. La ruta la varem començar al mirador de Tella del Canyò d’Añisclo, on varem deixar els cotxes. Després d’una mica de carretera i carregar aigua (es l’única font de tota la ruta fins el primer poble ja de baixada), passem per Nerín i deixem l’asfalt per pujar per la famosa, i fins ara prohibida a les bicicletes, pista de las Cutas. Aquesta pista ha estat durant moooolts anys tallada injustament al pas de bicicletes, encara que era el recorregut natural de la Transpirenaica i de no haver motius mediaambientals. Finalment gracies a la gent local i a IMBA la pista ha estat oberta al pas de les bicis. I gracies a deu, perque la veritat es que ningú deuria de deixar de veure el que es veu des de dalt.

La pista en si no te maça complicacions: son uns 12 km de pujada continua i constant, uns 1000 de desnivell des de Nerin (on ja portavem uns 200 mts més de pujada). No te grans desnivells i poc a poc va enfilant-se per la vesant sud d’aquesta serra de las Cutas. Anem esperant-se per a reagrupar-se i a mitja pujada parem a fer-se el primer bocata baix d’uns abets. Les ombres no son maça presents ja a aquestes alçades i quan més alt, menys ombres, i la calor es deixa sentir. Les vistes de la Vall amb Nerín i Fanlo per baix son fantàstiques.

Continuem fins al Coll d’Arenas on hi ha un helicòpter vinga fer viatges cap al refugi de Goriz que estan ampliant. En aquest punt la vista que es descobreix es fantàstica: Las tres Soroes (El Cilindro, Mont Perdut i el Sum de Ramond) s’alcen davant nostra a un tir de pedra. Nosaltres seguim pujant que encara queda. Passem pel desviament que agafarem a la baixada: un PR que porta a Fanlo, i passem per una zona prou pestosilla, ja que han “arreglat” la pista i esta amb una bona capa de pols que ràpidament es diposita a les barres de la suspensió.

Seguim la pujada fins a un lloc on la pista fa una petita baixada i de repent, al nostre costat es descobreix un dels paisatges més impresionants que mai he vist: El canó de la Vall d’Ordesa. El mirador es troba al borde del camí i la vista abarca tota la vall, des de la Pradera d’Ordesa fins les grades de Soaso i el Circ i la vista es realment espectacular, com podeu veure a les fotos, que realment no fan justicia del que es sent estant allí mateix. Després una bona estona empapant-se del paisatge continuem perque volem arribar a un parell de miradors més: El mirador de la Brecha i el de Cotatuero.

Poc després del mirador d’Ordesa es troba el de la brecha, en que es veu justament tota la zona de la Brecha de Rolando i els cims adjacents: El Taillon, El Casco, etc. Una mica més endavant i després d’un poc de pujada i baixada, es troba el mirador de Cotatuero, encara més aèreo que el d’Ordesa i situat just sobre la Pradera d’Ordesa i front al circ de Cotatuero, on podem admirar la cascada del mateix nom i disparar uns quants centenars més de fotos.

Sols per aquestes vistes, ja valdria la pena la ruta encara que tinguerem que baixar per pista, però afortunadament no es així. Desfem el camí fins a la entrada del PR seguint la polsosa pista i en aquest punt comença lo bò tècnicament parlant: proteccions i baixada de sillí i a seguir el PR, que inicialment es troba perdut per la pradera coberta d’herba per una i amb poc desnivell. Seguidament fem un pass tècnic per a baixar a una altra pradera mès baixa on el camí ja és más evident. Poc a poc la pradera va deixant pas a les roques i a la zona d’arbustos. En aquest punt ve la zona mès tècnica, que en certa forma em recordava a algunes parts de la ruta Txeca (més verda i sense tanta secor i pedra solta), però la senda discorria entre roques que deixaven un estret pass i corbes molt tancades (ara entenc el que va dir Jorge de que si teniem algún canvi de repost, l’agafarem). La senda es podia fer quasi tota ciclada, però requeria d’una gràn tècnica i força, ja que no tenia maça desnivell i hi havia pedalejar al temps que superaves els obstacles rocosos. Realment era un tram que t’exprimia.

Després d’aques tram, ens reagrupem i el tipus de terreny canvia: ara es argilenc i la senda es fa ràpida entre el sotobosc i poc a poc va incrementant-se la pendent. Finalment amb prou pendent i un terreny prou solt la divertidisima senda va baixant vertiginosament entre els nostres crits de plaer. Arribem exausts però contentisims al final de la baixada. Reagrupem i tirem a buscar la carretera entre Fanlo i Nerin. Ens trobem a uns metres més baix de Fanlo i la gent esta cansada, sense quasi aigua i amb fam, així que veient uns parasols de “cocacoles” en l’entrada de Fanlo ens dirigim cap allí. I que bé que varem fer!! El lloc es una antiga borda reconvertida en bar, on et deixen fer-te el teu bocata si demanes beguda, i així va esser: bocata en má ens fem uns quants tanques de cerveça, coquescoles i demès recostituients mentres comentem la baixada. Un gran patiment!

Una vegada recuperats, toca continuar la ruta. Jorf ens havia indicat un GR per a evitar la carretera i fer encara més senders, i evidentment no haviem vingut a altra cosa. Exceptuant a Octavio que estava més tocat, la resta de la tropa baixem una mica per carretera i agafem el GR-15 direcció a Nerín. La senda es fantàstica, amb puja-baixa, alguns trams d’espentar i unes vistes espectaculars. L’única pega que varem tindre era la sufocant calor que en alguns punts varem patir, així que en arribar a Nerín pràcticament ens varem clavar dintre de la font que hi havia al poble.

Una vegada recuperats, ens quedaven encara un parell de sendes: Una entre Nerin i Sercué, amb tendencia baixadora amb algun repetxo i amb un parell de punxades, una pujadeta per pistad’uns pocs metres fins Sercué i la baixada final i apoteòsica fins al Pont de la Espucialla. Brutal la baixada amb zones ràpides i zones molt tècniques a la part final. Finalment sols ens quedava passar aquest antic pont en una zona molt xula de roques i remontar una mica fins la carretera, a un centenar de metres dels cotxes.

Ruta brutal en tots els sentits, visuals i biciclistics. En total més de 1700 mts de desnivell acumulat en uns 47 km que varem tardar en fer 10 hores. A la tornada cap a Aínsa encara varem parar a fer algunes fotos del canó d’Añisclo i de la Penya Muntanyesa amb molt bona llum.

Sopar reconsituient a la plaça major amb rises i comentaris diversos sobre les cambreres que no es poden reproduir ací, i al catre, que demà més.

Ordesa

Ruta

Ruta 2: Collado del Santo.

Aquest dia teniem (be, jo principalment), el dubte de si fer la ruta “oficial” que Jorge havia recomant als Roteros, o fer un grupet i anar a fer la d’Urdiceto (que le tengo ganas). Finalment, en vista de les previsions meteorològiques, de que les patorres no estaven per a fer festa, i que sempre es millor fer una ruta nova que una coneguda, varem decidir anar tots junts a fer la prevista del Collado del Santo en la Serra Ferrera.

La ruta comença en el poble de la Cabezonada, a pocs km d’Ainsa direcció Grado. La part incial desde la Cabezonada fins a Foradada del Toscar segueix la carretera, uns 5 km. I en aquest punt s’abandona ja per endinsar-se en la serra per una preciosa senda, quasi tota ciclable, i amb unes vistes i un bosc fantástic. La senda dona tota la volta a la muntanya fins arribar quasi al poble de Senz, on baixem a buscar un bar i font per esmorçar. El nostre goig en un pou (es dirà aixì? :D), no hi ha bar, i l’única font, al costat del cementeri i esglesia, no te l’aigua maça fresca. Però be, tenim molta fam i sed i no tenim cap problema en fer el repostatge. Octavio ací no es troba maça be i pensant en el que queda i el vertigen que te, decideix retirar-se i tornar per carretera (que d’axavo el rutón rodador carreteiro que li va tocar fer). Així que els 8 restants continuem.

El que queda es… tot: Pujada per carretereta asfaltada fins a Viu, on uns xiquets han montat una paradeta de begudes a 1€: coquecoles, fantes, nestis, etc… i que fan l’agost amb nosaltres (i amb molta altra gent, perque segons ens comenten per ací passa la Transpirenaica i està prou ambientat de ciclistes, i la majoria paren a comprar). Des d’ací queda una llarga, empinada i amb molta grava pujada per pista de terra fins al Coll Culliver. Aquesta pujada cadascú puja a la seva, i dalt de tot ja ens reagrupem. Hi ha una bona font i un refugi no guardat i uns bons prats rodejats d’unes fantastiques vistes entre la Serra Ferrera i la zona del Cotiella. Poc a poc va arribant la gent, al temps que l’oratge va fent-se negre, negre, negre.

Mentres descansem i comentem la jugada, a la nostra esquena, cap al Cotiella comencem a sentir trons i el temps continua fent-se negre. Encara queda la part d’empenyer la bici (segons ens havien dit: una mitja hora fins al Collado del Santo des d’aquest punt), i tota la baixada fins als cotxes. La cosa no pinta gens be, però la veritat es que no tenim moltes opcions: estem al punt més allunyat dels cotxes i la tornada per altre lloc ens portaria molt temps. Tampoc està clar quedar-se al refugi perque no sabem quant podria durar la tronada. La meva intuició (que per supost podria haver fallat totalment), em deia que si continuavem, podriem salvar-se de la tronada.

Així que pensat i fet, una mica amb el cul apretat comencem a pujar tot lo de presa que les forces ens deixen. Estem una mica “cagats”: Justament front a nosaltres està la penya Cotiella tapada per una inmensa tronada que no deixa de sentir-se: pareix el dia dels Trons, no paren de sentirse trons de seguit, es un soroll continu que no para gens!!!, si açò s’ens ve damunt la caguem! (i ens caguem). Per sort pareix que la direcció que porta la tronada es d’Oest a Est i passarà de refiló… ja veurem. Continuem pujant espentant la bici, que al final es una mica més de mitja hora, però les vistes son impresionants. La senda va per dintre d’un tupidisim bosc, però amb molta pendent i una considerable penjada a la nostra esquerra. No es ciclable, però si te algns tramets en els que podem ciclar uns metres… i finalment amb el cagalló a la punta arribem al Collado del Santo.

La vista es increible: estem en mig de la serra Ferrera i tenim una ampla vista de tota la planura que hi ha a l’est d’Ainsa. Darrere nostre esta caient “la del pulpo” (que després veiem que era calamarça, ja que es va quedar tot blanc quan la tronada es va retirar). I nosaltres estem al llimit, amb uns negres nuvols al nostre cap i començant a caure gotes i pedra. Així que sense poder delectar-se maça del lloc (una gràn llàstima), ens proteccionem i comencem a baixar. La zona inicial es prou tècnica i les pedres ja banyades i la premura per baixar ens fan ciclar menys del que haguerem pogut en altres circmumstancies.

Per sort, de seguida para la pluja i el temps ja no està tan tancat. Pareix que em tingut sort i s’hem escapat d’una bona. La baixada, després del tram inicial discorre per una zona prou plana, anem seguint una “faja” de la serra fins que el sender s’enfila per una cornisa… cagalera total en uns metres… però s’acaba prompte i després d’una zona tècnica la senda es fa més ràpida i fàcil.

Jose, Vicent i Zam estan prou groguis i decideixen parar a dinar. Nosaltres estem prou be i preferim acabar la baixada i ja dinar als cotxes. Així que els 5 seguim baixant. Aquesta part tal vegada es la que més ens va agradar de totes les rutes (i no se si dir de totes les que hem fet, encara que realment he disfrutat molt amb cadascuna d’elles)… la senda va agafant pendent i convertint-se en un pedregal, quasi recte, i llarguisima (tenim que parar a meitad a reagrupar-se i descançar els braços). “superhipermega” divertida!!!.

Arribem baix eufòrics a més no poder, crec que suem adrenalina!! Volem tornar a fer-la… quina canya. I encara queda un tram més de senda ràpida pel bosc, una mica de pista i als cotxes.
En una zona recreativa al costat, dinem i esperem als Roteros mentres comentem tota la jugada. Ruta ruta ruta. Que be hem fet de fer-la 😀 😀 :D. Per la vesprada a l’alberg fem un petit passe de video mentre ens fem unes birres i esperem l’hora de sopar. Crec que encara estem baixant…. Les dades de la ruta son 1350 mts de desnivell de pujada, 34 km i 7 hores i mitja.

Serra Ferrera

Ruta

Ruta 3: Ruta per Aínsa.

L’última de les rutes era de mig dia, per a tornar aquest mateix dia cap a casa. Així que la idea era fer una ruta no molt llarga ni dura. Jo tenia una mica de por, perque ja es sap que al final sempre les rutes acaben a la tarana i no tenia ganes d’eixir maça tard. Per sort, les previsions es varen complir i abans de les 2 ja estavem als cotxes camí d’Alcoi i Novelda. Avui també anavem a tindre un guia d’excepció: Jorge / Jorf, que ens anava a fer una ruta lineal entre Camporrotuno i Aínsa.

Una maravella es sempre fer una ruta amb un guia local, perque a banda de la ruta sempre va explicant-te histories i coses dels llocs per on vas passant. Aquesta ruta va ser d’uns 22 km i 700 mts de desnivell i va discorrer quasi tota per sendes, moltes d’elles recuperades pel grup de recuperació d’antics camins del Sobrarbe. Varem passar per uns fantàstics paisatges i llocs: poble abandonat de Linés, zona de Nummulites (petits fosils d’animals unicelulars semblants a una espècie de grava, que tapitzava extensisimes zones del recorregut), estrats rocosos, divertides baixades, etc… Tot per a acabar amb la pujada a la Partara justament al costat d’Ainsa, i la posterior baixada.

La pujada es una senda molt técnica: pendent, lloscos, trencada, escalons… Segons Jorge sols un argentí havia aconseguit pujar-la… i ara un alcoià també ;), que encara que va parar a mitad de la pujada per desconeiximent del que quedava, no va espentar gens. Una vegada s’arribava a la carena de la serra, la senda continuava crestejant fins al pic, on hi havia una molt bona vista d’Ainsa i la penya Montañesa just darrere.