Feed on
Posts
Comments

Sender Moro desolat

De 2011-04-10 Sender Moro cremat 🙁

Doncs per la nostra banda, el dissabte es varem juntar al cementiri d’Ontinyent Pacolo, Gabi, Raul, JR, Rafa i servidora per a fer la ruta del Sender Moro. JR havia oblidat al seu cotxe en Cocentaina, l’eix de la roda davantera… així que Raul li va deixar el cotxe per a que anara per ell, i mentres la resta feiem la part inicial de la ruta fins a Bocairent, ell va anar a per l’eix i va vindre per carretera.

De 2011-04-10 Sender Moro cremat 🙁

La ruta discorre un 95% al menys, per terreny totalment cremat per l’incendi de l’any passar, fent que la ruta siga prou tètrica i dessolada, tota plena de branques negres i tan sols amb una mica d’herba verda que és l’única verdor que hi havia. Encara que el foc havia netejat els camins “enginyers” per on discorre la ruta, les branques cremades i seques feien de ganivet, fent-nos unes bones arrapades a les cames (al menys a Raul i a mi), a banda de tintar-nos de negre la pell i la roba. Una vertadera llástima perque la ruta es (era més abans) molt xula.

De 2011-04-10 Sender Moro cremat 🙁

Entre Ontinyent i Bocairent discorre per l’antic camí, que discorre per dalt de les serres entre les gorgues del riu d’Ontinyent. El camí es tot ciclable amb una bona dossi de tècnica i de força, encara que en alguns punts la cagalera per la caiguda fa pensar-t’ho més de dues vegades abans de passar ciclant, eh!, Gabi?. Sense més problemes, entre paradetes i fotos arribem a Bocairent i anem al Bar de l’Aljub a esmorçar (menú ciclista de 4€ mig bocata, 5€ bocata complet). JR arriba per carretera quasi al mateix temps i aconseguim fer-ho ràpidet com la setmana passada, en 1/2 horeta em esmorçat i anem a fer la digestió pujant el Calvari.

De 2011-04-10 Sender Moro cremat 🙁

Poc a poc anem recalfant les cames a la dura però panoràmica pujada del Calvari i després d’alguna fotillo continuem pistejant per la replana del Santo Cristo fins que arribem on comença la primera senda “enginyera”. Proteccions per a evitar les arrapades de les branques cremades, i comencem la baixada. Ara que està tot cremat, es veu millor la quantitat de sendes “enginyeres” que plaguen aquesta serra i que pareix ser que varen ser utilitzades a principis de segle per a repoblar aquestes serres… tal vegada seria bon moment per a tornar-les a utilitzar per a aquest motiu.

De 2011-04-10 Sender Moro cremat 🙁

Després de la baixada arribem a l’Alberg de Riello on agafem ja la “senda enginnyera principal”, primer transformada en pista i després ja amb la forma original que seguint aproximadament la cota d’alçada i entrant en cada barranconada ens porta fins el Pla del Quincaller. Des d’ací ja tot de baixada pel barranc de la Penya Roja (als mapes de l’ICV per fi he trobat el nom d’aquest barranc), on la senda es molt ràpida però amb cagalera per la caiguda en alguns punts, arribem en un tres i no res al entroncament amb el Barranc dels Tarongers. Ens desproteccionem, i per pista arribem a la carretera.

De 2011-04-10 Sender Moro cremat 🙁

Cap a les 12:15 estem als Pous Clars, on baixem i no podem evitar, amb la calor de Juny que feia, pegar-se una arremullada. Una maravella, que be senta el banyet!!. Com que alguns tenim compromisos familiars, no allarguem molt la estància i acabem la ruta fins als cotxes, on arribem cap a la 1 menys quart. Una maravella de ruta, de companyia i d’extres de la ruta, com l’esmorçar i el banyet. El únic i gran punt negatiu es la socarramenta de pràcticament tot el recorregut. Sols s’han salvat petites illes de verd, però poc, poquisim…

Comments are closed.