Feed on
Posts
Comments

Estic participant en un concurs fotogràfic fins el 6 de Juliol… necessitaria ajuda ja que encara que vaig primer, el segon classificat el tinc molt a prop i acostant-se cada vegada més… Podeu votar la meva foto en aquest enllaç:

http://woobox.com/58cgw2/gallery/Hf5sN09BBLk

Es pot votar varies vegades, una volta al dia deixa tornar a votar.

Gracies de bestreta!

I la foto es aquesta:

Muntatge

Quan tinga temps ja faré una crònica com deu mana…. de moment us deixe les fotos del fantàstic cap de setmana en Riópar amb les dues rutes que varem fer, una cap al Calar de Riomundo, i l’altra cap a Rio Madera.

Fotos:

Tracks de les dues rutes:

  • Ruta Calar del Mundo: Riópar – Puerto del Arenal – Mirador de los Chorros – Calar del Mundo – Cuerda de los Pinos Milaneros – Rio Mundo – Cueva de los Chorros – Casa de la Noguera. Track. Track original de Jordi C. amb alguna petita variació de Andres de las Liebres de Yecla.

2106-04-30_Riópar - Mirador dels Xorros - Calar - Rio Mundo - Cova dels Xorros.GPX

 

  • Ruta Rio Madera: Riópar – Collado de las Crucetillas – El Chorradero – Batán del Puerto – Rio Madera – Cañada del Provencio – Pino Gordo del Toril – Riópar. Track. Track original de Pura Vida amb alguna petita variació de Andres de las Liebres de Yecla.

2016-05-01_Riopar - Crucetillas - senda de Perines - Batan -Pura Vida-.GPX

De nou gracies a Gabi i a 3enruta per fer la crònica de la ruta que us anexe ací mateix per a no duplicar esforços.

Ací teniu la crònica de 3enruta.

I álbum complet.

 

Vaig a aprofitar per anar publicant a aquest bloc algun dels reportatges que hi vaig fer quan treballava a la pàgina de Amigosdelciclismo.com. Ja que la pàgina la varem tancar per falta de temps de portar-la endavant, recuperaré alguns reportatges per a que estiguen a disposició de qui vulga llegir-los.

Començaré pel reportatge dels Castells del Loira en Bicicleta, un viatge que varem fer amb Bikespain ja fa uns quants anys però que podeu seguir fent en l’actualitat i que es molt recomanable.

El reportatge està en PDF i el podeu llegir ací: Castillos_del_Loira_en_Bici

El passat dia 21 de Novembre, vaig tindre la sort de realitzar una preciosa ruta per la Tinença de Benifassa amb la gent de SingleTrackMania de València. La ruta discorre entre l’embassament d’Ulldecona, el Faig Pare, Fredes i el Portell de l’Infern i es una ruta impressionant que val molt la pena fer al menys alguna volta.

La ruta comença al pantà d’Ulldecona, on passant la pressa i després de l’hotel del Molí d’Abad podrem deixar els cotxes sense problema. El dia que varem fer la ruta, el temps es presentava prou incert, ja que era “el dia del canvi”: fins eixe dia estàvem tenint unes temperatures primaverals i durant aquest dia es preveia el canvi amb algo de pluja, vent i una forta baixada de les temperatures.

I així va esser, mentre que durant tot el trajecte, a pesar de les altes hores de la matinada que eren, els termòmetres marcaven temperatures entre 17 i 20 graus!. En arribar al pantà tot canvia, les muntanyes es cobreixen molt ràpidament pels núvols. La ruta comença per una pista que bordeja l’embassament de moment sense maça pendent. Abans d’arribar al final de l’embassament una fina pluja comença a fer acte de presència i ens acompanyarà, a moments amb una mica més de força però en general prou suau, fins arribar pràcticament dalt de tot, al Mas de Pataques.

La pista, una vegada superant l’embassament continua pujant suaument en direcció al Faig Pare. El paisatge es impressionant sense res a envejar a llocs com els Pirineus, amb frondosos boscs i penya-segats a les parts altes. La pista poc a poc comença a guanyar alçada abandonant el fons del vall i la pendent comença a ser més important, fins arribar al Collet de l’Herba Sana on tenim una impressionant vista (a pesar dels núvols) de tot el vall, amb el “Pont Foradat” al fons i pilars de pedra per tot arreu.

En aquest punt ens desviem de la pista, per agafar una senda en la qual hem de portejar un considerable desnivell al principi. Aquesta senda ens evita una baixada i pujada per pista a més de ser preciosa i passar per la font del Retaule (a penes amb un fil d’aigua). La senda te alguns trams ciclables i altres on hem d’espentar la bici, però en qualsevol cas val la pena. Una vegada recuperada la pista, continuem pujant uns quants metres fins que arribem a l’impressionant Faig Pare, on obligatòriament pararem a fer-se les con-sabudes fotografies.

Continuem pujant una mica més, el temps comença a aclarir, deixa de ploure i notem com la força del vent s’incrementa notablement i les temperatures van baixant en picat. I es la tònica que no ens abandonarà durant la resta del recorregut. El vent, encara que normalment ens trobarem a recés, hi ha moments que fa una mica de por, ja que després llegim que ha arribat a bufar a més de 90km/h. La pujada finalitza en arribar al “famós” Mas de Pataques, del qual queda una espècie de caseta preparada com a refugi i que ja va salvar la vida als nostres companys en una altra incursió en el que la pluja no els va deixar passar d’ací.

Fora de la caseta el sol i els núvols s’alternen però el fred vent fa que finalment esmorzem dintre de la casa. Son les 10:45 i portem des de les 8:15 pedalant, o siga, 2:30 minuts de pujada ininterrompuda (uns 18 km i 700 mts de desnivell acumulat). Després de l’entrepà, acompanyat amb cafente i fins i tot un herberet, continuem la ruta, que ja m’adverteixen, encara queda MOLT!. Encara queda un tram de pujada, però ja per sender fins a la Portella de Calça, on ens tocarà remuntar una mica, uns metres, carregant la bici. Des d’ací fins Fredes, els senders, les pujadetes i baixadetes, i els trams de pista ja no ens deixaran.

La senda al poc de temps desemboca en una zona anomenada Casetes Velles on agafarem el GR-7 que bàsicament seguirem fins al final. Primer fem una mica de pista, però al poc ens desviem per una zona boscosa on la pluja intensa dels mesos passats ha fet prou malbé el camí. Es veu que es una espècie d’assagador però esta en prou mal estat així que hem d’alternar el pedaleig amb empènyer la bici a trams. Anirem una bona estona per una senda que va crestejant, així que les vistes a ambdós costats de la serra son impressionants.

I xino xano anem fent recorregut del GR-7, trams de sender, trams de pista: Pla de Llebres, Refugi de la Font Ferrera, Pinar Pla, etc. Tota aquesta zona fantàstica (que no tot ciclable, però val la pena en qualsevol cas) i poc a poc anem arrimant-se a Fredes amb uns bucòlics paisatges de tardor entre boscos caducifolis. Arribem a la petita població de Fredes pocs minuts passant les 14:00, i no pareix que vaja a haver una anima per ací pel fred vent que fa. Però res més lluny, entrem al restaurant on teníem reservat i està a tope!.

Quasi dues hores després amb la panxa ben plena, molt ben plena, reprenem el camí… ens falta una de les millors parts de la ruta: El Portell de l’Infern. Eixim de Fredes buscant la Font del Teix i amb una pujada no maça llarga però que després de la parada i el dinar, es fa dureta… en poc més de 1/4 hora ens plantem dalt del Portell, on les vistes son immillorables. El Portell probablement siga l’antic camí, empedrat i d’amplària de carruatges, que s’utilitzaria abans de la carretera, però la veritat es que no vull imaginar-me com seria anar per ací amb un carro o un cavall.

La baixada es èpica, tant per lo variada, com els llocs per on passa, i que parem a tota hora a fer fotos. Un dels millors trams que es poden fer d’excursió (tant a peu com en bici). Estan fent manteniment d’alguns trams, cosa que celebrem, ja que es el que cal per mantenir els camins en bon estat per l’erosió que la pluja sobre ells, i que som molt respectuosos sense obrir dreceres ni eixir-se’n del camí. I després de quasi 1 hora de baixada (amb les seves parades per a mirar el paisatge i fer fotos), arribem de nou a l’embassament. Sols ens queda recórrer en sentit invers part de la pista inicial fins arribar als cotxes passat per poc les 5 de la vesprada.

Una ruta que es quedarà a les nostres retines per molt de temps i que de segur tornarem a fer quan puga ser. 100% recomanable!

 

Ja tenim actualitzat el calendari de rutes per a aquest nou any. Com sempre, el podeu trobar al enllaç de la dreta i ací mateix. També el podeu descarregar en format PDF.

Com sabeu, sempre al final té la paraula el grup que s’apunte per a fer la ruta, o siga, que sempre es poden canviar a última hora si cal.

Bones rutes!

 

Per a no repetir cròniques, i gracies a Gabi Linares i a 3enruta, us pose la crònica d’aquesta ruta que val molt la pena. Ací teniu la crónica de 3enruta: Alcoi – Bocairent – B.Tarongers – Ontinyent

Ruben

Monduver +Xtrem V4

Fa temps que no faig cap crònica per ací, tal vegada per falta de temps i en part també perquè les rutes que hem fet últimament, ja estan posades al blog. El cas es que la ruta que em fet aquest cap de setmana, mereix tindre una crònica com mana. He etiquetat la ruta com “Xtrem” per a “espantar” a la gent a fer-la, no ja perquè siga molt dura físicament (sols son 1200 m. de desnivell acumulat), sinó per tractar-se d’una ruta molt exigent tècnicament i amb trams de “porteig” (un de mitja hora, no sencer, però si a trams). Així que no es una ruta apta per a tot el públic, el que vaja, que sàpiga a que va a atendre’s. En qualsevol cas, es un “RUTÓN” recomanable tant per els paisatges com per les sendes per on discorre.

La ruta la comencem al polígon industrial que hi ha a les afores de Xeresa, bon lloc per deixar els cotxes i prendre un cafenet al bar del polígon. Poc abans de les 8:30 ja estem pedalejant arrimant-se cap a els contraforts de la Serra del Monduver. La serra es molt agrest, i la veritat és que és complicat de buscar una ruta que evite asfalt per a pujar a les zones altes, i eixe es el principal motiu del porteig que farem més endavant. Hem d’arrimar-se passant un parell de valls per endinsar-se al Clot de la Penya Negra.

Primerament, després de passar la zona de cultius dels voltants del polígon, farem una pujada forteta per l’anomenat Cerro de Calamau per asfalt, per continuar per pista i fer un petit descens per una senda condicionada que ens porta al següent vall (Pla de les Coves).

Per ací circularem primer per asfalt, continuant per una pista que s’endinsa al Barranc de les Fonts on passem per una espècie d’àrea recreativa. La pista després abandona el cau del barranc per a pujar en forta pendent per a bordejar el Piló de Don Carlos i passar, ja per una senda quasi tota ciclable, al Clot de la Penya Negra.

Una vegada en aquest agrest barranc, la ciclablilitat de la senda toca al seu fi: El paisatge es imponent i la senda arriba a una zona del barranc rodejada per imponents parets… no pareix que pugam eixir d’ací!. I en aquest punt és on comença el tram de carregar la bici més llarg. L’antiga senda està construïda sobre la paret dreta del barranc, on s’enfila fent esses sobre la roca. Ens carreguem la bici al coll i poc a poc anem remuntant aquest bell paratge, no sense deixar constància fotogràfica dels voltats.

Una vegada remuntat aquest tram de parets, continuem amb la bici al coll pujant per la senda que s’enfila serra cap a dalt amb prou pendent. Ací m’hagués agradat fer una foto a una profunda carcava feta al camí per senderistes a peu per a mostrar-la a gent com el CE El Ratot que tant despotriquen de nosaltres (dubte molt que passe per ací cap ciclista a banda dels 5 bojos com nosaltres, i a més ho fem com a senderistes amb la bici a l’esquena, no es pot d’altra forma). En aproximadament 15 minuts des de la part fonda del barranc on em començat el porteig, arribem a una zona plana on la senda es torna ciclable. Per ací podem pedalar (exceptuant algun passet) a través de la Font dels Malladars (actualment seca) fins que arribem a una altra zona de major pendent. En aquesta zona de nou ens toca empènyer, però no és del tot inciclable, ja que segons lo fort i tècnica de cadascú, pot arribar a ciclar-se una gran part. Finalment arribem a una pista mig asfaltada (ho estaria antigament, però el seu estat es quasi més de pista sense asfaltar) que ve des de la Urbanització de les Foies. Em tardat uns 35 minuts des que hem començat al fons del barranc.

 Des d’ací podríem continuar a la urbanització, però no es la nostra ruta. Volem baixar per una tècnica senda cap a Simat, i després tornar a pujar pel camí de la Font del Cirer (ja conegut pel que escriu amb la crònica que teniu ací). Després d’un parell de km de pista, ens desviem per agafar un antic camí de carros, que ara esta tan perdut que es un sender empedrat a trams, i que ens porta al Coll de les Foies, on ja agafarem la preciosa senda que utilitzarien antigament per accedir a la serra des de la zona La Valldigna, i que passant per la Font de l’Escudella (que no vàrem veure) i amb una infinitat de Z ens porta al fons de la vall. La baixada és tècnica, llarga i exigent, s’ha de fer poc a poc i amb paradetes a veure el paisatge i a recuperar força als braços i cames. Les Z son ciclables la majoria, encara que algunes prou difícils i s’han de passar amb tècnica. Una meravella, com toca.

Sense maça incidents, arribem a una pista que porta a les bancalades més altes de la Valldigna, i des d’ací ja per asfalt ens dirigim cap als voltants de Simat de la Valldigna, a buscar la carrereta que comunica Simat amb Barx. Els ciclistes habitualment gasten aquesta carretera per accedir a la zona de Barx, i de fet, està plena de ciclistes de tot tipus (carretera i muntanya), però nosaltres fugim ràpidament de la carretera per a buscar la preciosa senda que ens porta, també amb una gran quantitat de Z i desnivell, a la Font del Cirer. El camí passa primerament per un aqüeducte que portava aigua de la font fins el monestir de Simat, i en aquest punt hem d’empènyer un poc la bici. Però en pocs metres ja podem començar a ciclar, i el que pareix impossible quan es veu des de baix, es converteix en un exigent sender, però pràcticament tot ciclable, que una Z darrere altra, va enlairant-nos cap a la font que s’intueix molts metres més amunt baix d’una paret de roca.

Poc a poc, xino-xano, arribem a les últimes corbes abans de la carretera, on ja ens toca posar una mica més el peu a terra, tant pel cansament, com alguns esfondraments que han hagut a la senda. Finalment, amb unes escales que ens toca carrejar, arribem a la carretera just al mirador de la Font del Cirer. Ara toca reagrupar esperant als mes retardats, aprofitant per a pegar una begudeta i delectar-se amb la vista. Sense maça dilació ens anem a les Foies a buscar el bar per a acompanyar l’entrepà amb unes cervesetes i olives, i després d’un “rampó” d’asfalt i passejar pels carrers de la urbanització, arribem, cap a les 12, a esmorzar al bar (bona hora 😀 ).

Després de la pausa costa tornar a començar, s’està molt be asseguts al sol de la terrassa, però encara queda un bon tram de camins per fer. Eixim de la urbanització per la pista que connecta amb la que portàvem abans de baixar cap a la Valldigna, però al poc de temps ens desviem per la senda que porta a la curiosa “Font del Gos“, una font situada al fons d’una espècie de sima de la terra. La senda es una meravella, lleugerament de pujada però (de moment) tota ciclable. Va bordejant la vessant est del Monduver amb unes fantàstiques vistes de la costa. Per desgràcia els nombrosos incendis d’anys passats han fet que la presència d’arbres siga anecdòtica, però al menys el sotabosc fa que no estem a una muntanya erma.

La senda després d’algunes pujades i baixades acaba en un tram de pujada que cal empenyer, però es poc de tram, 5 minuts com a molt. I des d’ací podem proteccionar-se perquè fins Xeresa, la tendència serà majoritàriament de baixada, i amb trams prou tècnics. La primera part es una senda prou tancada que amb alguns passos complicats ens deixa a la pista que discorre a mitja alçada. Farem un petit tram per la pista i de nou començarem a baixar, per una senda ben marcada que ja no deixarem fins les proximitats de Xeresa, i que és fantàstica, tècnica, llarga, amb pujades curtes ciclables però tècniques també. Una meravella.

Primerament passarem per les ruïnes del Corral de Foquio, i després pel Pla de la Vella fins arribar a un espectacular i aeri tram en el que la senda discorre per una cornisa de pedra. No es perillosa, ja que es prou ampla, però si pateixes de vertigen pots optar per una variant que va una mica més resguardada. Finalment arribem a la part final, on decidim provar una alternativa a la baixada que fèiem en altres ocasions.

En compte d’anar cap a Xeresa pel Piló del Molí, ens aboquem cap al Barranc de Calafat per una antiga senda que havia fet molts anys (+ de 10) enrere. No està mal, però val la pena la de sempre, aquesta està prou deteriorada, els incendis i l’erosió l’han feta prou malbé.

Una vegada finalitzada la senda, ja sols ens queda deixar-se caure pel camí del Molí fins Xeresa i arrimar-se on tenim els cotxes, faltant pocs minuts per a les 2 del mig dia, hora perfecta per a fer-se una refresc (o dinar!) abans de tornar cap a casa.

Multimèdia:

Perfil

Vídeo

Vaig a intentar fer un recull de les informacions que hi ha disperses per diferents llocs, i sobretot perquè m’agradaria donar resposta a les diferents notes de premsa que EU i Compromís han fet arribar als mitjans de comunicació. Recorde que després de la Moció, que recordem va eixir aprovada pels vots de PSOE, PP i no adscrits i votada en contra per EU i Compromís, que em varen felicitar i dir que estaria content. Doncs be, encara que la moció ha eixit aprovada i es una bona noticia, el que no hem aconseguit en part gracies a ells, llevar-se l’estigma que tenim per “prejudicis i perjudicis” els que practiquem bicicleta de muntanya.

Comencem amb la “nostra crònica”, que ací teniu enllaçada a la web de ACIMCOVA i el texte que va llegir Naxto Gomez, regidor, membre del CEA i ciclista com nosaltres (a banda de molts altes esports com alpinisme, escalada, orientació, etc… com la majoria de gent que practiquem BTT que també practiquem altres esports a la natura). Si algú te curiositat, pot veure el ple sencer en aquest enllaç (video de youtube)

A continuació teniu la nota de premsa de EU Alcoi, penjada al seu blog. Aquesta nota de premsa recull un resum del texte de moció alternativa proposada per EU (ací el teniu complet en PDF), en el que es proposava que únicament es permetera passar per unes poques sendes (segons se li va escapar a Paco Agulló al Ple, 2 o 3 (minut 16:45)) i en un període de prova d’un any després del qual s’estudiaria l’impacte i segons fora, es continuaria permetent en aquestes, o no.

La nostra contestació a la moció va estar clara: Pocs camins implica concentració i massificació per tant problemes assegurats (ja ha passat en altres llocs). De la mateixa banda, aprovar aquesta “moció” seria exactament com quedar-se igual: no existeix cap inventari de camins, ni pressupost per a fer-lo, ni senyalitzar-lo. Seria exactament com estem ara. I per acabar, exactament és el que nosaltres no volem: que ens marginen i tingam menys drets que altres col·lectius amb els que tenim el mateix impacte. La meva pregunta, per a que vegueren lo absurde de la proposta: Si acceptarien la mateixa modificació incorporant el senderisme, es a dir, demanar que per al senderistes es permeta únicament uns quant recorreguts per Mariola que es consideren adequats i que estigueren en estudi durant un temps i si es comprova que tenen degradació i erosió, tancar-los també per als senderistes. Si la resposta es NO (no varem obtindre cap resposta), és que tenen un problema subjectiu de discriminació cap un col·lectiu sense cap motiu real i volen a més, la “carta blanca” per al senderistes (que nosaltres mai em demanat per als ciclistes, per molt que ens acusen).

Poc dies després rebem la nota de premsa de Compromís, que teniu ací íntegrament en PDF, i aquesta és la meva resposta punt per punt:

Primerament nosaltres en cap lloc de la Moció parlem d'”enduro”, pot dir-li la denominació que vulga, però “enduro” es un tipus de competició que no te res a veure amb els que ens agrada fer “excursions amb la BTT”. També és completament FALS que diga que nosaltres diem que els bicis de muntanya no causen erosió, el que diem, es que no causem MÉS erosió que el que puguen causar altres col·lectius que SI estan permesos al Parc, com per exemple els excursionistes a peu o els cavallistes. Però no es que ho crega’m perquè si, com és la seva argumentació sense proves, sinó que HI HA molts estudis científics que varem posar a la seva disposició (i de qui vulga) i que així ho demostren. Encara estem esperant els “seus” informes negatius. El dels conflictes, es claríssim, JA hi ha convivència actualment i no hi ha conflictes més que en casos molt puntuals. I també tenim informes sobre els supostos conflictes.

La resta dels punts, un per un:

– Segons aquest punt, pareix que compromís va votar en contra simplement perquè el PP va votar a favor. A més mesclen coses que no tenen res a veure. Si el Trail Solidari s’ha prohibit per la Font Roja, es perquè la regulació del Parc Natural així ho diu i en cap cas per l’impacte, ja que per Mariola si s’ha permès.
– Hi ha excursionistes a peu que no estan d’acord amb el BTT, i hi ha que si estan d’acord (la majoria). Però des de quan això es una regla per a prohibir una activitat? Des de quan el consens és un requisit per a aprovar una llei? Açò es nou de veritat. Si totes les activitats en les que una part de la població no estigués d’acord es votaren en contra, aviats aniríem, no és podria fer absolutament res i tot estaria prohibit. A més les raons que es solen adduir els detractors són exactament les exposades per Anna i que demostren un alt desconeixement de l’activitat i l’impacte.
– Tornem al mateix argument: Regulem pensant en els irrespectuosos (una cosa que s’anomena presumpció d’innocència que pareix que nosaltres no tenim). És el mateix argument que EU. Em pareix una motivació que no te per on agafar-la, o es que Compromís també esta en contra de que els cotxes circulen per les carreteres? Perquè aprofita la mateixa argumentació “No sols circulen els cotxes que compleixen les normes, no corren més del que toca, ni condueixen amb alcohol en sang, i com que els policies no poden controlar-los, doncs prohibim que els cotxes circulen per les carreteres”

En fi, des d’IMBA, ACIMCOVA i els diferents clubs i col·lectius ciclistes com aquest mateix, fa molt de temps que intentem llevar-se aquest estigma que portem des de fa molts anys, però es veu clarament que encara queda molt temps per recórrer.

Donat que no tinc temps últimament de fer alguna entrada amb crònica, i ja que el blog va avisant-me que açò esta molt parat, us deixe alguns àlbums de fotos de les últimes rutes…

Benicadell: Senda Carbonera – Marjaletes, feta el 2 de Novembre de 2014:

Beneixama – Villena, feta el 15 de Novembre.

Més endavant en posaré alguna més…

Older Posts »