Yearly Archives: 2010

Açò es un intent de crònica dels 2 fantastics dies de bike&menjar a la Serra d’Espadà de Castelló, cortesia de Paco Lapó.

Dissabte matine una mica, no tant com els del Ultra Trail, però a les 6 del matí estic en peu, a les 6:30 agafe el cotxe i xino xano arribe a Artana a les 8:30 al lloc convingut per a la 1ª ruta. Salutacions a un fum de “listeros” que feia anys que no veia, molts anys… Karelia, Omar, Angel Perales “Perakis”, Karina, Pepe, Emilio Cano, Lorenzo Montón, Jesus “Diesel”, Juanma Piqueras, altres que havia vist fa poc, com l’amfitrió Paco “Lapó”, i altres que encara no coneixia “en viu” com Paco Ruiz “Globero del 3 al 4º” i Emilio Doñate. També ve una altra xica de Madrid, francesa afincada a Espanya (que ara no recorde el nom), i per a la ruta d’avui comptem amb la colaboració d’un bon grapat de Lapons. Al poc d’estar allí tinc l’agradable sorpresa de veure a Toni que s’ha decidit a vindre amb la Enduro… la resta de la seva aventura ja la coneixeu 😛

Després de les salutacions i resalutacions, ens preparem per a la ruta, uns 35 km amb 4 portets, pujades per pista principalment i baixades per sendes, exceptuant algun tram de baixada per pista i algun tram de pujada per senda, incloent algun tramillo d’empujinbike. Karelia i Omar tenen un xiquet i porten un carret portaxiquets semblant al de Daniel “el Txec”, que es una canya. Així que Karelia i Karina s’en venen amb nosaltres amb el carret, mentres el terreny ho permeta. I he de dir que la Karelia està forta com un titot i amb carret inclós puja uns costerons del copón, si no fora per les sendes, quasi que podria haver fet la ruta completa.

La ruta primer comença de baixada, per pisteta i anem arriman-se a Onda. Després comença una pujadeta per pista fins a la Font del Montí, on agafem una sendeta molt divertida, amb algun botet, corves tancades, zones rocoses, direcció Tales. En pasar la trialerilla, un dels Lapons ha tingut un percanç, i pensem que s’ha trencat un dit (feia tiria veure-lo), així que te que abandonar la ruta (després s’enterem que sols ha sigut dislocat). La resta seguim per pista fins a Tales on parem en un bar a esmorçar i els “carajillos” triomfen com la cocacola. En intentar rependre la ruta, Toni s’en adona del seu percanç mecànic i fi de la seva ruta.

La resta tornem a remuntar per pista per agafar la senda dels Pepes. La tònica de totes les sendes que fem es prou pareguda: sendes majoritariament netes, ràpides, amb alguna zona més tècnica, però no gens radicals: son molt divertides. Després reprenem pista, una nova pujadeta i una nova senda de baixada i repetim l’operació per a la última de les baixades. Totes ens deixen amb una bona somrisa a la boca…

Acabem a Artana i agafem els cotxes per a pujar fins Eslida, a Casa Paquita: famós bar d’Eslida que s’ha fet “ric” amb els ciclistes, es un lloc estratègic on habitualment paren tots els ciclistes, de carretera i de muntanya a esmorçar. Nosaltres dinem ahi una paelleta, però abans ens deixen dutxar-nos al poliesportiu. El dinar s’allarga fins quasi les 6 de la vesprada, i després ens despedim fins al dia següent. Jo m’en vaig amb Paco que m’ha convidat a allotjar-me a sa casa. Per cert, mentres dinem cau una tronada del copó!!!, menys mal que no ens ha agafat per ahi fora!!

El diumenge el punt de reunió es Tales, on varem esmorçar, que serà el lloc on avui dinarem. La ruta es una mica diferent a la d’ahir, ja que te una única llarga pujada de quasi 12 km, amb algun tram d’asfalt, però principalment pista i algo de senda “antic camí”. La zona es xulisima, tot ple d’aigua per tot arreu i amb una vegetació exuberant. També crida l’atenció el abandonat castell de Mauz i diversos masos abandonats pel bosc. El camí passa per la Font de Monte Castro amb 17 canyos d’aigua i continua pujant amb forta pendent fins al Mas de la Campana, que es diu així per tindre una campana feta amb una bomba de la guerra civil. Fins aquest punt aconsegueix arribar Karelia amb el seu carret.

La ruta puja una mica més i després agafa una sendeta de pujada quasi-inciclable (ningú ho va aconseguir, però si estas fortisim, menys un escaló, la resta tal vegada es podria fer). Arribem a un coll on comença la baixada. El primer tram es prou técnic, amb roca relliscosa per la pluja d’ahir, i hi ha algun tram que s’atraganta (segur que en sec no hi hauria cap problema). Després ve una zona molt rápida entre sureres i al final un tram més técnic pel cau del barranc. Arribem a Alcudia de Veo, barreta en la font i a seguir. Una mica de carretera fins a Veo i de nou sendeta, passem el riu i remontem un petit coll que ens queda.

I última senda del dia i del cap de setmana. Llaaaarga, molt divertida com la resta, tenim que parar un parell de vegades a reagrupar i a descansar una mica els braços. Acaba la senda i amb una mica de pista arribem de nou a Tales. Dutxa, rentaeta de bicis, paella i rises i “flashbacks” de la ruta. Acabem prompte, despedides i cadascú a sa casa.

Molt bon cap de setmana de bon rotllo, bici, i fartaes 🙂
Us lliure els tracks, que com sempre, estàn protegits amb la contrasenya que ja sabeu per a eviar mals usos.
Totes les fotos a l’enllaç, el video estic editant-lo, encara que amb la quantitat de jelmets cams que hi havia, es podrá fer una superproducció més llarga que Benur…

Fotos de la KDD.
Tracks.

Perfils:

Recorreguts:

Aitana

Ruta

Video:

Alcoi – Benidorm V0.98

26 abril, 2010

Be,
per fi puc contar-vos una mica com va anar la ruta d’ahir, que va esser una mica accidentada… menys mal que finalment es va apanyar.

Tot va començar a les 7:30 a la Rosaleda… quan veig un missatge que acabava d’arribar dels lleidatans, que havien arribat quasi a les 3 del matí a Cocentaina, que pujarien a Alcoi cap a les 8 – 8:30!!!!!!! LA PUTAAAAA!!! Comencem be :-/, a Kiko, Jordi i servidor ens toca esperar i desesperar en la Rosaleda fins a les 9 pràcticament que va esser quan van arribar. Açò va empanyar una mica el començament ja que veiem que anava a fer-se tardissim per arribar a Benidorm amb les més de 10 hores que haviem calculat. Mentres esperavem, es varem fer un cafenllet a la Rosaleda, que a Jordi li va donar la ruta.

Finalment després de juntarse amb els xics de Lleida (d’un poble pròxim), 4, i esperar que es prepararen uns bocates al “Di Roma”, a les 9 del matí comencem finalment a ciclar (hora i mitja més que haguerem pogut estar dormint 🙁 ). Fins l’Estepar sense novetat, però abans d’arribar al Mas de la Cova, el fang comença a fer presència perillant en algún moment la ciclabilitat. Per sort passem la zona de bancal i la cosa millora, així que ja per la pista remontem fins dalt del coll i baixem cap al Rentonar i al Port de Benifallim. Carretereta tranquila i a passar la muntanyeta del Safari Park, dura de collons, que podria ciclar-se tota si estas fort i si saps que no et queda encara un fum de ruta… però be. Jordi va tot el rato una mica endarrerit, te la panxa prou xunga.

Parem al Safari a esmorçar amb unes coquescoles i acuariuses amb l’anècdota d’un mico gran que baixa de pí on estem… i després de menjar-se el interior d’un troç de bocata, s’en entra dintre del bareto obrint el pany de la porta i al moment eix amb un paquet de “xetos” que es menja tot tranquil damunt d’una barant. Molt guapo. Be, seguim cap a Aitana amb un considerable retrás sobre el horari previst per l’organització i Jordi cada vegada es troba pitjor, el bocata no baixa i pareix que vol eixir de nou per dalt…

Enfilem la pista de la Font de l’Arbre i en la zona plana, el fang torna a fer acte de presència per “tot lo gran”. La cosa comença a posar-se lleja de veritat. En la Font de l’Arbre propose variar una mica la ruta, i no pujar a Forata, així la fem una mica menys dura i a veure si Jordi es recupera una mica i si retallem un poc de temps. La pista aquesta de baix, està molt enfangada i en un punt, un dels xics de Lleida trenca la pata del canvi. No porta recanvi i ninguna de les nostres patetes es compatible, així que toca “arretirar-se” amb un company que s’en va amb ell. La resta seguim.

Collonera, la ruta “per baix” es prou dura, la sendeta que s’enjunta amb la que baixa de Forata te una part d’espentar considerable… Siba, vareu passar per ací amb alforjes i tot? Que animals!!. Be, finalment reprenem la senda de baixada i arribem a Partagat, on Jordi està dispost a retirar-se ja que no es troba gens be. Jo propose fer un canvi en la ruta: com que anem molt tard de temps i per no deixar a Jordi sols, propose baixar cap a la Font del Molí de Benimantell i anar a buscar la pujada a la Casa de Dios i d’ahi al Coll del Pouet, així s’estalviem Penyo Mulero o Comptador i Goleró. Menys mal que a partir d’ací Jordi va tornar a trobar-se be, perque d’axavo el que quedava també.

I allà anem. En la baixada de la pista cap a la Font del Molí pesigue la meva tubeless trassera que portava prou buida i em toca posar-li càmara, sense més novetat. Finalment arribem a la font i una mica de carretera amb pregunta en un restaurant per a trobar l’entrada correcta. Així que trobem la pista i comencem a pujar a la Casa de Dios… collons si haviem baixat per carretera, ens toca remuntar més de 100 metres per una pista formigonada, on per cert, hi havia uns descenders fent remontes i baixant per un PR. En la Casa de Dios dinem, a les 4 de la tarda més o menys, i anem a veure si podem pujar al Coll del Llamp, perque no ho tenim gaire clar.

Després de la dinaeta, reprenem la pujada, primer per una pisteta moooolt empinada, però molt. I després per una senda, acabada d’arreglar, una preciositat per a baixar, deu ser xulissima. Però de pujada, al principi tenia trams ciclables però a mesura que s’arrimem al coll, la cosa es complica, i el tram final toca espentar de valent!… uf, anavem una mica tocats ja, i a més després de tindre un dia en el que els nuvols (“cumulonimbus congestus”… jeje, es que estic llegint un llibre de meteorològia) havien anat creixent molt sobre Aitana i temiem per la nostra integritat, s’havien despejat i feia una considerable calor i xafogor.

Finalment arribem al Coll del Llamp i amb una espenta més arribem al coll que separa els dos colls (valga la rebundansia). Protessions, i a baixar… una mica… patejar una altra mica i arribem a un cami també totalment refet, pareixia quasi una autopista, que en uns minuts ens deixa al coll del Pouet. Ala, anem a veure que tal la senda de la Solsida que ens ha recomanat Nando. Merda, encara hi ha que pujar més… ala pues. Per fi, pareix que ara si s’acabat la pujada… collons.

La senda primerament es molt xula ràpida i sense llocs molt tècnics, fins que arribem a la Font de la Solsida. Però a partir d’ací la cosa es complica, cada vegada més. Primerament la senda es ràpida i te “flow” d’eixe, incloent 3 tallaets molt guapos, encara que el tercer ja era més punyeteret i sols Kiko l’ha passat. Després la senda te alguns repetxons i de nou s’enfila cap a baix en una zona molt tècnica de lloscos, roques i corbes tancades. Jo disfrute prou perque vas veient com passes les zones complicades (la majoria eren passables, encara que de quant en quant trobaves alguna corba o algúna zona que et tocava baixar de la bici). La senda està al llimit de lo ciclable i le pega es que no podies agafar-li la seguida. Això nosaltres tres, perque dels dos lleidatans, un passava més o menys algunes zones, però l’altre va baixar açò pràcticament tot a peu.

Finalment la senda eix d’aquesta zona i torna a ser més ràpida i menys tècnica, amb “flou”, i anem baixant xino xano, arrimeb a algun tram de pista i algún de senda i algo d’asfalt fins arribar a la zona coneguda com “La Tapiada”, on en un restaurant ens fem unes cocacoles ràpides, aigua “pal” camel i a continuar. Ara seguim un track que no se d’on vaig traure, i ens clavem per un mini-bikepark, amb alguns botets, peraltes i passareles, que per supost sols fa Kiko. No es maça gran però a nosaltres ens ha divertit. De nou sendeta, pista, senda i tunel d’aigua… aquesta part del cami es clava en una aiguera i pareix que de les últimes plogudes esta intransitable, així que com ja estem als carrers de la zona de Terra Natura, decidim eixir a la carretera.

15 abril, 2010 / 1 Comment on Ruta Épica d’Aitana

Així que fi de l’aventura, ens deixem caure per carril bici i pels carrers de Benidorm fins a la platja on ens fem una birra de celebració. Són les 7 de la tarda i portem 10 hores per ahí perduts (més 1:30 de regal esperant a la Rosaleda), nosaltres estem canstats però satisfets de l’aventurilla amb nous llocs que no coneixiem. Els lleidatans no se si han disfrutat tant entre l’accident del canvi que va esser una putada, i les sendes tant “torroneres”… però es el que hi ha a les nostres muntanyes 😉 😀 😀 😀

Per cert Nando, varem estar parlant de quina senda ens havia agradat més, si la de la Font de la Solsida o la directa a la Font del Molí, i a tots dos en general ens havia agradat més la de la Font del Molí. No es tán tècnica, però per contra pots baixar amb molta més seguida i ens havia paregut més divertida, a més de ser 100% ciclable i l’altra hi havia alguns punts no ciclables i alguna pujadeta.

Be, enhorabona si heu arribat fins ací i no teniu mal de cap 😉

Ahi va el pack de les meves fotos, track, perfil, etc…

Perfil:

Recorregut:

Aitana

Ruta

Ruta Épica d’Aitana

Aquesta crónica es de la ruta que es va fer el dia 6/9/2009, però s’ha repetit el 11/4/2010. Les fotos de la nova edició les podeu trobar ací:

Crònica de la edició del 6/9/2009:

Primer que res agraïr el track al Roteros, perque la veritat es que ha sigut una passada la ruta que ens varen passar. Es una ruta dura catalogada com “bicimuntanyisme”. Podriem dir, tal com diuen a GPSPirineo, que es una ruta per a frikis del BTT y repte personal. La ruta finalment ha donat uns 1700 mts de desnivell acumulat, 40 km (37 de GPS) i varem tardar 7:30 hores en fer-la incloent una mica menys de 2 hores parat. Varem fer algunes petites variacions respecte al track Rotero com començar en Benifato.

La crònica comença a les 7:30 del matí a Alcoi, on ens reunim Alfonso, Oscar, Jordi i jo mateix mirant el temps que no pareix que vaja a respectar-nos molt: cau xirimiri i esta ben encapotat. Però be, anem cap allí a veure que passa. Només passar el port de Confrides la cosa es posa pitjor, la boira es espesa i esta plovent prou… vaja quina merda. Però miraculosament, arribem a Benifato i no plou gens, el terra no esta molt mullat i el temps no pareix “maça” amenaçador. Així que res, no hi ha bar per fer-se un cafenet, no tenim altra opció que pujar a les burres i a pedalejar. Son les 8:35.

Deixem l’asfalt. De Épica_Aitana

La ruta comença pujant, després es puja més, i una altra vegada més, primer per asfalt, després per pista molt agradable. No veiem res, ni el que tenim per davant ni per darrera, no sabem el que ens espera ni podem disfrutar del paisatge més llunyà. Així i tot la pujada es molt agradable passant per les casetes i masos de la zona, bancals d’ametllers envoltats de roques, zones amb moltes falgueres (helechos) que pareixia que estiguesim als Pirineus.

El castell de Confrides entre la boira. De Épica_Aitana

Poc a poc anem guanyant alçada i pareix que el sol s’asoma tímidament a través dels nuvols, que també van mostrant-nos a trams les majestuoses parets de pedra que tenim davant nostre. Mirant el GPS podem adivinar que un dels turons de roca que tenim davant es el castell de Confrides, i el coll per on tenim que passar. Pensem que ens tocará espentar però no, la petita pista puja fent esses fins el coll i sols tenim que espentar uns pocs metres per arribar al coll. Fotos del lloc on alguna vegada deuria haver un castell, perque la veritat es que pareix impossible que en aquelles roques verticals hi hagues alguna cosa.


Castell de Confrides… o per ahi deuria estar… De Épica_Aitana	Idem. De Épica_Aitana

Continuem per sender per agafar una altra pista que continuará pujant cap a Forata, però de moment anem a fer una altra variant del track, que pareix baixar molt mentres que veiem una sendeta que planejant tira cap a la pista que veiem davant. Amb alguns trams d’empényer i altres ciclables, arribem a la pista i continuem pujant amb bones costeres. Arribem a una zona més plana amb un mas perdut (no li he trobat nom) i tenim que abandonar la pista. Ara toca espenyer una estona. El paisatge d’aquesta zona es espectacular. Seguim el que pareix un antic camí que no es ciclable de pujada, durant uns 10 minuts fins que la cosa es posa menys complicada i tornem a ciclar, baixant sols un parell d’escalons de marges. Al poc de temps la senda es converteix de nou en pista i arribem a la pista de la Font de Forata que ve per baix de la Font de l’Arbre. Continuem pujant amb unes bones rampes i finalment arribem a la Font de Forata a les 10:30, dues hores de pujada quasi ininterrompuda.

Forata en la Font del mateix nom. De Épica_Aitana

La boira no ens deixa veure el paisatge llunyá, però el forat de Forata apareixent entre la boira es un espectacle que també val la pena. Després de la xarradeta amb Alfonso i la dona que han passat la nit per ahi, després de descansar una mica, no molt per la frescoreta que fa a 1400 mts d’alçada, ens proteccionem i cap a baix, anem cap a Partagàs. Aquest tram el coneixem be, encara que no per això deixa de ser divertit i parem a fer algunes fotos, sobre tot a la zona de “la lluna”. Per cert, varem trobar a dos ciclistes pujant per ací, i després som nosaltres els bojos.

Partagàs. De Épica_Aitana

En un pis-pas arribem baix a la pista i per evitar una altra baixadeta – pujadeta, fem una nova investigació tirant per una pista que per baix de les pedreres que baixen de la cresta ens porta a uns bancals, i atravessant-los eixim a la pista de Tagarina. Ens toca la 2 pujadeta d’uns 200 mts de desnivell, llevem les proteccion, alguna barreta i cap a dalt xino xano. Feia molt de temps que no pujava, la recordava dura, però collons, si pareix el Comptador!!. Així i tot aconsegueisc pujar-la sencera fins al port de Tagarina on (per supost Alfonso havia pujat “feia rato”) espere a Jordi i Oscar per fer-los unes fotos apareixent de la boira que en aquest punt es desfà.

Port de Tagarina entre la boira. De Épica_Aitana

Encara ens queda el pitjor, així que sense parar, continuem pujant cap al cim del Penyó Mulero, per una trencadisima i empinadisima pista, practicament imposible per ciclar (inclús per Alfonso, encara que aquest s’ho cicla quasi tot!). Per fi arribem dalt del Penyó Mulero, de nou paradeta per proteccionar-se i reagrupar-se. En aquest punt la vista encara no es maça bona per la boira i perquè es un cim molt romo, però en quant comencem a baixar cap al Corral del Port i la boira es queda una mica per dalt, les vistes cap al barranc de l’Arc i cap al Vall de Guadalest son espectaculars. I el que ens queda per baixar, que pareix una eternitat veient el fons de la Vall allà baix.

La baixada primer va per la cresta des del Penyó fins al Corral per una senda de muntanya divertidisima amb unes espectaculars vistes. En arribar a aquest punt, el camí gira 90 graus i baixa en picat cap al fons del barranc de l’Arc. Aquesta baixada es brutal, i ahir amb les pedres banyades es feia a vegades difícil de controlar. Varem disfrutar com enanos en una baixada de 600 mts de desnivell sense pausa.

Recuperem la senda de la pujada. Hem d’arribar al coll de la Sirvienta, primer per una pista que s’empina en algun tram “de valiente” i amb una petita equivocació arribem al tram final per senda on ja acabem de traure els fetgets. Reagrupament, proteccionament i cap al Goleró… iiaaaiii.. uaauuaaa… ggjjgjjjjll… ppllfff… i no son crits de disfrute… recollons com estava la sendeta de tancada. Menys mal que portavem proteccions a les cames, però els braços i les mans varen resultar flajelats amb tot exit durant la major part de la baixada. Que mal!!, menys mal que “sarna con gusto no pica” :-P.

Començament de baixade del Penyó Mulero. De Épica_Aitana

Puig Campana entre la boira i cresta de Castellets des del Goleró. De Épica_Aitana

Al Goleró el rellotge marca la 1:10 i decidim parar a dinar. El temps s’ha aclarit prou i ara ja no tenim boira i el sol i els nuvols van alternant-se. Donem gracies a no haver tingut sol durant la pujada, perque hauriem patit molt, el sol pega ben fort encara. Descanset, fotos, papeo i ala, al tall, que encara ens queda un tram desconegut. Baixem el Goleró fins al mas del mateix nom i eixim a la pista que a través del mas del Moret, de la zona budista ens portará al “Sanxet” i El Salt. La pujada es dura, però es fa entretinguda entre les impresionants moles de roca que ens rodejen i les casetes que apareixen pel bosc al voltant del camí i que crec que son totes de la “colònia budista”. La zona de dalt es prou “plana” i no pareix que a l’altra banda estiguen les parets que després trobarem.

. Pujada cap al Sanxet, De Épica_Aitana

La pista va convertint-se en senda i passem per les restes del mas del Sanxet (4 pedres queden) fins que arribem al Salt. La vista es espectacular i el camí es de nou algun antic camí de comunicació, que baixa fent un parell de S fins que s’arrima a les impresionants parets que tanquen aquesta zona d’Aitana. Proteccions de nou, i ala, cap a baix. La senda es quasi tota ciclable de moment encara que en alguns punts baixem de la bici per “cagalera” més que res. La vista es realment impresionant com pot apreciar-se una mica a les fotos.

Després de el Salt. De Épica_Aitana

La senda que primer baixa molt, després va mantenint l’alçada, amb baixadetes, repetxons, zones més o menys planes i arribem a la zona que haguera pogut ser la nostra perdició. Es tracta d’un “semicirc” tancat per una inmensa paret que es troba cobert d’esbarcers de més de dos metres d’alçada. La senda amb prou feina s’obri camí entre els esbarcers gegants i es pràcticament impossible no quedar-se enganxat en alguna zona. El tram no es molt llarg però haguera sigut impossible passar si els esbarcers hagueren estat una mica més crescuts, no puc evitar pensar-ho, i es que deu passar prou poca gent per ahi i si els netejen una volta a la llarga, el camí podria desapareixer amb prou facilitat. Així que res, paseu mooolt per ahi :D.

Mar d’esbarcers. De Épica_Aitana

Passant aquesta zona, la senda continua amb la mateixa tònica, algun trocet no ciclable, argelagues, baixadetes, repetxos… algun tram enfangat fins que trxxmskjfldxxx… es veu que el fan ha fet que el canvi s’enrotlle sobre la roda. Resultat: pateta del canvi a tomalpolculo. Però un que es previsor i porta una pateta de recanvi a la motxila 😀 :D. Tornem a montar, pero algo falla, la cosa no va com deuria… Merda, el canvi està petat. El moll de la pata del canvi deu haver-se trencat i la pata no estira de la cadena. Podem solucionar-ho més o menys posant plat gran i pinyó gran, que fa que tot el sistema vaja prou estirat, puc pedalejar mentres que no hi haja molta pujada perque aleshores salta la cadena.

Continuem, cicle en les zones planes o de baixada i espente la bici en les pujades, que no son moltes per sort. I així al poc de temps arribem a la pista. En una font que hi ha (Font de l’Almanaque pot ser?) ens desproteccionem i ens refresquem a la font. Seguim i amb una petita baixada arribem a la carretera de Polop – Benimantell, quasi al mateix temps que el pelotó de la Volta ciclista, que pasa a “pijo sacao” conjuntament amb tots els cotxes dels equips que passen encara més a pijo sacao. Vaja, tendria que haver segrestat al cotxe de Shimano per a que em donara un canvi nou 😀 😀 😀

Per ahi em baixat, encara que pareix impossible. De Épica_Aitana

Seguim la carretera, amb les costeres més empinades que no puc pedalejar, Alfonso m’espenta i arribem a la Font del Molí on deixem la carretera principal i seguim per una carretereta asfaltada que, per sort sense moltes pujades, ens porta fins a Benifato. L’arribada a Benifato es en baixada, i pareix que una irregularitat del terreny fa que… el canvi es torne a enganxar a la roda… 2ª pateta a pendre pel cul!!! Mecagonlaputamerda, a 50 mts dels cotxes!!! Arribe arrastrant al cotxe amb el canvi penjant, molt content però collons, amb l’espineta del canvi trencat. Com a consol pense que haguera segut molt pitjor si s’haguera trencat en un altre punt de la ruta.

Felicitacions entre nosaltres i a la Penya el Rot per la superruta, i s’en anem al “Pirineo” a fer-se unes cervecetes i algo de menjar. Fi de la Epica ruta d’Aitana. I enhorabona si has arribat llegint fins ací!!.

El Perfil de la ruta:

Aitana

Ruta

Ruta Onil – Biar – Onil

15 març, 2010

Per fi hem pogut fer la ruta que varem tindre que abortar fa un parell de setmanes pel fang. Avui no ha tingut res a veure, encara que també hi havia zones fangoses i la pujada on varem caure com a mosques l’hem poguda passar més o menys be gracies a que el fang estava gelat, sino, encara estem allí apegats com a mosques 😛

La crònica ha estat més o menys així:
Després d’uns quants problemes lògistics inicials… uns quants fent-se un cafenet a la Font dels Patos, mentres la resta han tirat cap a Onil sense saber anar, JR que ha arribat tard i també s’en ha anat cap a Onil… total, al final logrem recuperar a tota la gent i ens reunim 8 cicladors a l’area recreativa de la Tapena: Jordi C., Oscar, Miquel, Mc.Conley, Dani Cannondale, JR, ¿Javi? Specialized, Xafer, Alfonso i servidora. Quasi a les 9 comencem a pedalar, primer per carretera empinadeta i després per senda més empinada fins al mas de la Cadolla (serà Codolla?) i ací recuperem la pista. Primera parada a reagrupar i planejant anem cap al mas de la Mata i anem a afrontar la zona “fanfosa” amb prou exceptisime, perque estem xuplant prou fang, encara que de moment no ens impedeix rodar.

Per sort, tal com he comentat, aquesta zona encara estava gelada i el fang dur sense problema… menys mal que ha pegat una bona gelada (-4 de minima al Baradello). Poc a poc anem arribant al coll de la Fontdoma i després d’una nova parada a reagrupar i a netejar bicis (no tots havien tingut la mateixa sort amb el fang!) pujem al Recondo per a fer la primera trialera del dia (Truco Verd antifang: Quan hi ha molt de fang que s’apega a les rodes, no anar mai amb el pinyó gran i plat petit: la cadena va maça prop de la coberta i va “netejant” tot el fang que va repartint-se pel desviador, canvi, pinyons, cadena… avui els ha passat a uns quants). Ens proteccionem i primer planejant i després per baixada amb prou pendent i molt llosco solt degut principalment a lo trillada per les motos que esta aquesta baixada.

Nou reagrupament al coll de Fontarbres i ara pisteta rodejant el Reconco per a buscar la nova senda PR cap a Biar. En aquest tram hi ha un parell d’incidents: Javi que plantant roda cau de cul fotent-se prou el pontet del cul i la renyonera, sense més conseqüència que el mal de renyons i cul per a la resta de ruta. Oscar també ha besat el terra al anar-se-li la roda de davant en una zona de fang gelat. Oscar, portes una bona ratxa: 2 de 2 :-P. La baixada aquesta cap a Biar es xulissima, no m’en recordava, te zones ràpides, zones escalonades, i zones pedregoses (la tònica d’avui). Arribem a la zona recreativa de l’ermita després d’una gran ovació d’un gran grup de xicons i xicones que estaven per la rodalia. Esmorçaret i rialles varies, i ala, a pujar toca.

Pujem per asfalt en un principi i després busquem una nova pista que no haviem provat abans. Més trencada i agradable que la original de Biar a Banyeres, però això si, més durilla amb unes bones rampes pedregoses. La pista va seguint el fons del barranc fins a entroncar amb la pista principal que recorrem durant uns centenars de metres per a tornar a clavar-se per una senda i fer la pujada al refugi de Fontarbres tota per senda ciclable… durilla però ciclable i molt xula. De nou reagrupament i a buscar de nou el coll de Fontarbrer i tancar el 8.

De nou ens proteccionem i comença la llarga baixada cap a Onil, que ni punt de comparació amb l’altra volta: aquesta zona no estava gens fangossa ni mullada i s’agarrava molt el terreny, hem baixat la llossa pràcticament tots que l’altra vegada sols ho va fer Tino i amb més pena que gloria.

La resta també estava fantàstica, això si, pedregosissima de lloscos de considerable tamany, i amb uns paisatges prou espectaculars. En aquest punt el cel blau que haviem tingut durant la primera part de la ruta havia donat pas a uns considerables nuvolons que ens han deixat 4 gotes comptades.

Acabem la trialera amb una bona dossi de endorfines i adrenalina per dintre i sols queda travessar Onil fins arribar a la Tapena, on 4 han eixit pitant i la resta s’hem quedat a fer-se unes birrilles. En total, uns 28 km i no arriba a 900 mts de desnivell, però ben aprofitats :-D.

Enllaços:

Onil

Ruta

Carrasqueta – La Torre – Xixona

8 febrer, 2010

Atenció: Rajol!. Bona ruta que s’hem espolsat, això si, no han sigut els 85 km del animal de Gassman, “sols” han sigut 33 (+10%)… això si, complidets i amb investigacions fructíferes.

Amaneixer a la carrasqueta

S’hem juntat una bona colla, 15 crec recordar (no pose noms perque segur que em deixe algú :-P). Primer a la gasolinera de Galp, on seguint la “disciplina Jordi C” com ha dit Oscar, hem deixat uns 10 minuts de cortesia i hem tirat cap a la Carrasqueta… Faltaven Tino i Koki que han arribat quan montavem les bicis… i Xafer, que no se quan collons ha arribat perque s’ha juntat amb la cua del pelotó a mitja pujada. Hem començat pujant per senda (molt xula i evites quasi tota la pista) la cresta dels Plans – Carrasqueta, passant pel Pou del Surdo, la costera pedregosa i dirigint-se cap al “Cerro?” del Racó de Xamarra on està “la costera dels Quads”. Ahi s’hem proteccionat… i em esperat…. i esperat… fins que ha arribat la cua del pelotó i aparegut Xafer.

Sender entra La Torre i Xixona

I a baixar cap a La Torre, tot per senda, primer més llisa, i després mooolt torronera, amb molt llosco solt i alguna corba més técnica. Molt xula, pero collons, cansada de llarga i pedregosa (es nota que passa ramat i motos…, de fet te tota la pinta de que siga l’antic camí entre Alcoi – La Sarga – La Torre. Una vegada arribats a les proximitats de La Torre, reparació de punxada de Miquel al costat d’un ramat de rucs (burros…. no es un insult, eh 😉 )… i primer tram investigador per a eliminar asfalt. Amb alguna petita perdua trobem el camí, que pareix la continuació del que portavem, molt xulo, entre bancals i casetes. Hem tingut prous collons amb tot el que hem investigat per la gent que erem, ménys mal que totes han eixit be 😀 😀

Creuant el riu de La Torre

Després senda, i de nou tram investigador, a la primera no ha sigut la bona, pero a la segóna si que hem eliminat un nou tram d’asfalt. Mes senda, passem per un riu amb malecons, un racó molt xulo, i faig una altra incursió en solitari a investigar, pero com no ho he vist clar, he tingut que desfer el camí i alcançar a la resta, pegant-me una bona cremada. Ja hem passat les rodalies de la Torre i ara per asfalt toca una bona pujadeta, ens dirigim a la Serra de Galiana. Després del repetxó senda de pujada molt xula passant per dalt d’uns tallats de roca.

Eixim de nou a una pista ja sense asfalt i comencem la llarga baixada cap a Xixona. Anem a investigar uns camins que es veuen prou marcats a les ortofotos, i que segons els mapes son antics assagadors. Després de passar pel costat d’unes colmenes (pot ser una mica perillós en estiu si estan molt “calentes” 😛 ), comencem a seguir el camí, però esta prou tancat, li aniria be una podadeta. Així i tot gracies a que el teniem marcat i que encara no estava esborrat del tot, hem anat baixant per l’antic camí, en algunes zones més perdudes, altres més visibles, més empinades, més rápides… ha valgut la pena perque diu Jordi que estem llevant-li el tram de pista pestosa… ole ole.

Recuperant forces a Xixona

Eixim de nou a una pisteta que pica un poc cap a baix i anem en pelotó i a pinyó cap a baix… i de repent… Tino esta en terra amb un bon rebolcó i alguns que han tingut que passar per damunt de la bici per a no xafar-lo…. Està en terra una mica marejat, però menys mal que no ha sigut res greu :-). El motiu del rebolcó: El “tornillo” que regula el canvi per baix s’ha soltat i al baixar al pinyó xicotet la cadena s’en ha eixit per baix i ha bloquejat la roda quan Tino estava plantat esprintant… el resultat ja el heu vist… Una vegada recuperats del rebolcó… seguim baixant, primer per pistes poc marcades i després de nou per camí quasi perdut fins arribar el riu… Riu de la Torre.

Font de la Costa

Després de recuperar algunes unitats perdudes en aquest últim tram de baixada, em continuat per pistes i sendes fins arribar al track original: Veredicte de Jordi: val la pena canviar la ruta original amb aquestes modificacions, així que queda aprovat el recorregut aquest per a futures edicions. Després amb una mica de carretera hem arribat a Xixona i a l’ermita de Sant Antoni Abad on hi ha un parc i una font. Son les 12 aproximadament. Ara ve lo bo…. estem en Xixona i queda toooota la pujada fins a la Carrasqueta per l’antic camí i les forces d’alguns membres estan una mica mermades. Menjem, descansem un poc i agafem aigua… i… “valor i al toro”.

La primera etapa ha sigut d’ací fins a la Font de Costa on s’hem refrescat la cara una mica… perque la “p*t*” que calor feia… jo anava de curt total com en estiu i encara estava rostint-me… no vull ni pensar els que anaven de llarg i negre…. En aquest punt ja hem perdut un membre, Koki que tira per carretera i per a que baixe Tino per ell en arribar dalt… La següent parada ha sigut la Venta Teresa, on alguns s’hem fet una cocacola i altres han anat pujant poc a poc. I després ja la traca final… salvese quien pueda i cap a la “senda Carrasqueta“. Jo m’he trobat molt be i he agafat als que anaven per davant abans de la senda i després a Mike i a Paco Agudo en la senda. Però merda!!!, la roda de darrere va perdent-me aire (tot el dia, pero ara pareixia que un poc més), així que he parat a inflar i m’han tornat a adelantar. Arribava a mi Rafa pletòric quan he tornat a pujar a la bici… i ala, de nou cap a dalt a bon ritme… i torne a passar a Mike i a Paco.

Antic camí Xixona – Alcoi per la Carrasqueta

Al final he ciclat tota la pujada i sols he espentat els 2 metres de l’eixida de la solsida quasi dalt, una canya!. Aquesta pujada m’agrada molt, estas tot el rato en tensió i encara que es dura, es fa “amena” per aquesta raó. Ja en la carretera, Rafa, Paco i servidora tirem cap als cotxes de tranqui, Paco te presa i jo no tinc ganes de tornar a inflar la roda… i en això que encara ens agafa Miquel i comença a tirar, fent que tragam els “fetgets” per la gola de nou (cabr*!!). A les 13:30 hem arribat als cotxe després d’una llaaaarga pujada des de Xixona.

Rafa pletòric per haver-se pujat tota la senda es retracta de les seves paraules inicials de que lo roin de la ruta era que acabara de pujada. La gent va arribant i com que alguns tenen presa van dispersant-se mentres que la resta anem esperant a que arriben tots, que no tarden maça i en un 1/4 d’hora. Sols falta Koki que Tino anava a arreplegar les seves restes… Així que molt bona ruta que no coneixia i amb les modificacions s’ha quedat xapó! Enhorabona Jordi per ella 🙂

Enllaços:

Carrasqueta

Ruta

Morro de la Serrella 31-1-2010

5 febrer, 2010

D’axavo el rutón que s’hem espolsat, jo diria ja no de bicimontanyisme, sino quasi bicialpinisme!!, i lo que han donat de si sols 24 km (exactament han donat 1100 mts de desnivell).

Tot ha començat un poc després de les 8:30 al “Racó de l’Oblit“, quan un fum de gent s’hem juntat (la friolera de 20 baikers :-P). Ho senc per Roberto que ha tingut que abortar l’excursió per un desagradable incident: el eix de la roda s’ha quedat en Alcoi… així que David el ha arrimat fins Benilloba on anirien per ell… llàstima, però no et preocupes que la repetirem!. La resta erem: 4 Roteros: Juanako, Pepako, Zambullo y JoZ3, més Hardpower, Siba, Dani, Rafa, Tino, David, Mike, Kiko, Natxo, Chafer, Miquel, Jordi, JR i servidor (no se si m’oblide de ningú). A les 9:13 aconseguim eixir direcció al port de Confrides i després la pista que puja cap al cim.

Al poc de temps, en arribar a les primeres reboltes ens donem compte que anem a xafar prou més neu de la que pensavem… la llet de pot, que nevat esta tot!!. La neu dureta i gracies a que no hi havia excesiu grossor es podia ciclar més o menys be, amb alguna posada de peus i algun espentonet. Poc a poc el pelotó s’estira i anem arribant al diposit d’aigua (Coll de la Casa del Retor) on intentem esperar a la gent, però es fa prou infiernoso pel segón companyer de ruta després de la neu: el ventorro que feia, gelat que tallava el pix*rr*. Així que veient que la resta de la gent no es troba lluny decidim pujar fins a la cresta per a no gelar-se en excés. En la cresta en aquest punt no corria molt d’aire, reagrupació i cap al cim.

De nou amb trams de pateo anem remontant fins al cim de la Serrella, on la vista es espectacular, i el vent també, que ens obliga a amagar-se darrere de la caseta. Menys mal que on no bufava s’estava de p.m. i es podia dir “xe quin dia més de p.m.” 😀 😀 :D… Fotos per tot arreu, bocata, protessions, baixada de sillí i retornem a la pista de baix del cim amb algunes dificultats divertides per la relliscosamenta de la neu pel camí. Al camí de repent tot el mon eix pitant en una mena de maxiavalanxe snowbikera… aaauuusssssshh… iiaaiiiaaaajaaaa…. xxxxx…. s’acaba “lo que se daba”.

S’acaba la pista i comença la senda que va per la cresta de la serra i comença el bicialpinisme: Neu i gel, algunes zones amb prou caiguda als dos costats, pedrolos, roques, crestes (cal dir “carenes” 😛 ), i un vent fortísim que pareixia que anava a reballarte a Benassau… Així i tot jo he disfrutat molt encara que fora a peu, el lloc es espectacular, les vistes impresionants i tota la penya despenyant-se per la serra no te preu 😀 :-D… Arribem al lloc on la “senda” abandona la carena i va baixant cap a la vessant dreta. Reagrupem i intercanviem “opinions” sobre la ciclabilitat del tram, jeje… De totes formes, segurament sense el vent i la neu, haguerem pogut ciclar prous trams més… Segons Rafa… TOTS!!! 😀 😀 😀 :D…

El tram que ve a continuació primer comença ciclable, però de repent es clava en un pedregal on hi ha que baixar unes quantes decenes de metres despenyant-se, be pel pedregal o be per unes roques adjacents… la penya baixa per on pot….. o no pot…. i poc a poc anem passant aquest tram i enfilant-se en un “minisenderet” que va baixant per un pedregal… més cagalera si cal… jeje. Peu al pedal i l’altre recolzante al pedregal 😀 :D. Finalment eixim del pedregal i la senda es torna empinada però ja ciclable i molt divertida fins que arribem a una zona plana (El Molló) on esperem que aplegue tota la desparramenta de gent.

Després d’una bona estona veient a gent perduda per ahi dalt… (es un dir, clar, jeje), arriben tots i com sempre… la parada del “filldeputa“… ala, a seguir… menys mal que ara la sendeta es fa ja pràcticament tota ciclable i molt, molt xula. Planejant arribem a la Font de la Canal i amb un repetxó tornem a baixar per una fantàstica senda tipus antic camí, prou perduda pero en perfecte estat de ciclabilitat, amb Z i S… anem baixant fins arribar al Corral de la Penya on s’acaba lo bo.

Reagrupament i ara primer pista i després asfalt, sense tràfic però trencacames cap a Benassau… collons que llarg es fa aquest tram. En arribar a Benassau, consell rector del grup: Carretera o PR… ja que alguns tenen pressa i altre esta fet pols. Al final anem tots pel PR menys JR que s’en va per la carretera… I collons!, la pujada del PR “se las trae”, no m’en recordava. Primer asfalt i després pista ja fins la pinadeta de la pista de la Serrella. Dur de collons i damunt ja no està el senderet de la part de dalt, ara es tot pista. Ahi cadascú ja pujava al seu ritme i com podia… Siba en primera posició seguit de prop per Miquel i servidora a punt d’agafar una pàjara (gracies per la barreta Miquel), però content perque sols he fet “2 peus” + un petit tram d’uns metres a peu. Miquel si ho ha fet 100%.