Feed on
Posts
Comments

Monduver +Xtrem V4

No name

Fa temps que no faig cap crònica per ací, tal vegada per falta de temps i en part també perquè les rutes que hem fet últimament, ja estan posades al blog. El cas es que la ruta que em fet aquest cap de setmana, mereix tindre una crònica com mana. He etiquetat la ruta com “Xtrem” per a “espantar” a la gent a fer-la, no ja perquè siga molt dura físicament (sols son 1200 m. de desnivell acumulat), sinó per tractar-se d’una ruta molt exigent tècnicament i amb trams de “porteig” (un de mitja hora, no sencer, però si a trams). Així que no es una ruta apta per a tot el públic, el que vaja, que sàpiga a que va a atendre’s. En qualsevol cas, es un “RUTÓN” recomanable tant per els paisatges com per les sendes per on discorre.

No name

La ruta la comencem al polígon industrial que hi ha a les afores de Xeresa, bon lloc per deixar els cotxes i prendre un cafenet al bar del polígon. Poc abans de les 8:30 ja estem pedalejant arrimant-se cap a els contraforts de la Serra del Monduver. La serra es molt agrest, i la veritat és que és complicat de buscar una ruta que evite asfalt per a pujar a les zones altes, i eixe es el principal motiu del porteig que farem més endavant. Hem d’arrimar-se passant un parell de valls per endinsar-se al Clot de la Penya Negra.

No name

Primerament, després de passar la zona de cultius dels voltants del polígon, farem una pujada forteta per l’anomenat Cerro de Calamau per asfalt, per continuar per pista i fer un petit descens per una senda condicionada que ens porta al següent vall (Pla de les Coves).

Per ací circularem primer per asfalt, continuant per una pista que s’endinsa al Barranc de les Fonts on passem per una espècie d’àrea recreativa. La pista després abandona el cau del barranc per a pujar en forta pendent per a bordejar el Piló de Don Carlos i passar, ja per una senda quasi tota ciclable, al Clot de la Penya Negra.

No name

Una vegada en aquest agrest barranc, la ciclablilitat de la senda toca al seu fi: El paisatge es imponent i la senda arriba a una zona del barranc rodejada per imponents parets… no pareix que pugam eixir d’ací!. I en aquest punt és on comença el tram de carregar la bici més llarg. L’antiga senda està construïda sobre la paret dreta del barranc, on s’enfila fent esses sobre la roca. Ens carreguem la bici al coll i poc a poc anem remuntant aquest bell paratge, no sense deixar constància fotogràfica dels voltats.

No name

Una vegada remuntat aquest tram de parets, continuem amb la bici al coll pujant per la senda que s’enfila serra cap a dalt amb prou pendent. Ací m’hagués agradat fer una foto a una profunda carcava feta al camí per senderistes a peu per a mostrar-la a gent com el CE El Ratot que tant despotriquen de nosaltres (dubte molt que passe per ací cap ciclista a banda dels 5 bojos com nosaltres, i a més ho fem com a senderistes amb la bici a l’esquena, no es pot d’altra forma). En aproximadament 15 minuts des de la part fonda del barranc on em començat el porteig, arribem a una zona plana on la senda es torna ciclable. Per ací podem pedalar (exceptuant algun passet) a través de la Font dels Malladars (actualment seca) fins que arribem a una altra zona de major pendent. En aquesta zona de nou ens toca empènyer, però no és del tot inciclable, ja que segons lo fort i tècnica de cadascú, pot arribar a ciclar-se una gran part. Finalment arribem a una pista mig asfaltada (ho estaria antigament, però el seu estat es quasi més de pista sense asfaltar) que ve des de la Urbanització de les Foies. Em tardat uns 35 minuts des que hem començat al fons del barranc.

No name

 Des d’ací podríem continuar a la urbanització, però no es la nostra ruta. Volem baixar per una tècnica senda cap a Simat, i després tornar a pujar pel camí de la Font del Cirer (ja conegut pel que escriu amb la crònica que teniu ací). Després d’un parell de km de pista, ens desviem per agafar un antic camí de carros, que ara esta tan perdut que es un sender empedrat a trams, i que ens porta al Coll de les Foies, on ja agafarem la preciosa senda que utilitzarien antigament per accedir a la serra des de la zona La Valldigna, i que passant per la Font de l’Escudella (que no vàrem veure) i amb una infinitat de Z ens porta al fons de la vall. La baixada és tècnica, llarga i exigent, s’ha de fer poc a poc i amb paradetes a veure el paisatge i a recuperar força als braços i cames. Les Z son ciclables la majoria, encara que algunes prou difícils i s’han de passar amb tècnica. Una meravella, com toca.

No name

Sense maça incidents, arribem a una pista que porta a les bancalades més altes de la Valldigna, i des d’ací ja per asfalt ens dirigim cap als voltants de Simat de la Valldigna, a buscar la carrereta que comunica Simat amb Barx. Els ciclistes habitualment gasten aquesta carretera per accedir a la zona de Barx, i de fet, està plena de ciclistes de tot tipus (carretera i muntanya), però nosaltres fugim ràpidament de la carretera per a buscar la preciosa senda que ens porta, també amb una gran quantitat de Z i desnivell, a la Font del Cirer. El camí passa primerament per un aqüeducte que portava aigua de la font fins el monestir de Simat, i en aquest punt hem d’empènyer un poc la bici. Però en pocs metres ja podem començar a ciclar, i el que pareix impossible quan es veu des de baix, es converteix en un exigent sender, però pràcticament tot ciclable, que una Z darrere altra, va enlairant-nos cap a la font que s’intueix molts metres més amunt baix d’una paret de roca.

No name

Poc a poc, xino-xano, arribem a les últimes corbes abans de la carretera, on ja ens toca posar una mica més el peu a terra, tant pel cansament, com alguns esfondraments que han hagut a la senda. Finalment, amb unes escales que ens toca carrejar, arribem a la carretera just al mirador de la Font del Cirer. Ara toca reagrupar esperant als mes retardats, aprofitant per a pegar una begudeta i delectar-se amb la vista. Sense maça dilació ens anem a les Foies a buscar el bar per a acompanyar l’entrepà amb unes cervesetes i olives, i després d’un “rampó” d’asfalt i passejar pels carrers de la urbanització, arribem, cap a les 12, a esmorzar al bar (bona hora 😀 ).

No name

Després de la pausa costa tornar a començar, s’està molt be asseguts al sol de la terrassa, però encara queda un bon tram de camins per fer. Eixim de la urbanització per la pista que connecta amb la que portàvem abans de baixar cap a la Valldigna, però al poc de temps ens desviem per la senda que porta a la curiosa “Font del Gos“, una font situada al fons d’una espècie de sima de la terra. La senda es una meravella, lleugerament de pujada però (de moment) tota ciclable. Va bordejant la vessant est del Monduver amb unes fantàstiques vistes de la costa. Per desgràcia els nombrosos incendis d’anys passats han fet que la presència d’arbres siga anecdòtica, però al menys el sotabosc fa que no estem a una muntanya erma.

No name

La senda després d’algunes pujades i baixades acaba en un tram de pujada que cal empenyer, però es poc de tram, 5 minuts com a molt. I des d’ací podem proteccionar-se perquè fins Xeresa, la tendència serà majoritàriament de baixada, i amb trams prou tècnics. La primera part es una senda prou tancada que amb alguns passos complicats ens deixa a la pista que discorre a mitja alçada. Farem un petit tram per la pista i de nou començarem a baixar, per una senda ben marcada que ja no deixarem fins les proximitats de Xeresa, i que és fantàstica, tècnica, llarga, amb pujades curtes ciclables però tècniques també. Una meravella.

No name

Primerament passarem per les ruïnes del Corral de Foquio, i després pel Pla de la Vella fins arribar a un espectacular i aeri tram en el que la senda discorre per una cornisa de pedra. No es perillosa, ja que es prou ampla, però si pateixes de vertigen pots optar per una variant que va una mica més resguardada. Finalment arribem a la part final, on decidim provar una alternativa a la baixada que fèiem en altres ocasions.

No name

En compte d’anar cap a Xeresa pel Piló del Molí, ens aboquem cap al Barranc de Calafat per una antiga senda que havia fet molts anys (+ de 10) enrere. No està mal, però val la pena la de sempre, aquesta està prou deteriorada, els incendis i l’erosió l’han feta prou malbé.

Una vegada finalitzada la senda, ja sols ens queda deixar-se caure pel camí del Molí fins Xeresa i arrimar-se on tenim els cotxes, faltant pocs minuts per a les 2 del mig dia, hora perfecta per a fer-se una refresc (o dinar!) abans de tornar cap a casa.

No name

Multimèdia:

Perfil

No name

Vídeo

Leave a Reply